Rajoy i Llarena, inusuals

El jutge que va emetre l'euroordre és citat a declarar per la justícia del país que la va rebre

Cadascun en el seu àmbit, la trajectòria d'aquests dos personatges és cada dia més insòlita. Durant els mesos (quasi un any) que va tenir el govern d'Espanya en funcions, Rajoy va afirmar reiteradament que ell volia formar un govern “previsible”, perquè considera que la previsibilitat és parenta pròxima de l'estabilitat política, que per a ell ve a ser el valor suprem al qual ha d'aspirar un governant. Se'n va sortir i va acabar essent investit (gràcies a l'abstenció del mateix PSOE que ara l'ha tombat via moció de censura), però el seu govern no ha tingut res de previsible. Ben al contrari, ha estat una caixa de sorpreses sinistres. No estava previst que aquest executiu ordenés a la policia carregar contra ciutadans indefensos (amb un cost de 87 milions de l'erari públic, possible malversació), ni que empresonés líders polítics i civils, ni que perseguís cantants, ni docents, ni mecànics, ni pallassos, ni tuitaires ni humoristes. No estava previst que tinguessin ministres i portaveus que fessin de la mentida, l'amenaça i l'insult la seva forma preferent d'expressió. Alguns ni tan sols preveien que qui va ser Don Mariano acabés convertint-se en M. Rajoy, i no tan sols ha estat així, sinó que aquest ha estat el motiu de la seva caiguda. Ara que s'acomiada inusualment del que en diuen la primera línia (com a bon subproducte del franquisme, Rajoy creu en la permanència de per vida en el poder), encara ho fa subratllant la seva preocupació pel que passa “als carrers de Catalunya”. Ara que tindrà temps, potser que provi de trepitjar-los, aquests carrers, i que comprovi 'in situ' que l'única violència que s'hi ha produït ha estat la dels grups ultres i la de la policia.

El que tampoc no estava previst era que, en el seu afany per pacificar els incendiats carrers catalans, M. Rajoy i el seu govern colpista (perquè el cop d'estat ha existit, i ha culminat en l'aplicació del 155, un cop d'estat comès pel mateix estat), engegués una cacera judicial contra els polítics independentistes i republicans que ha estat duta fins al paroxisme per un també insòlit magistrat del Suprem, el jutge Pablo Llarena. Ara les defenses del president Puigdemont, de la consellera Serret i dels consellers Puig i Comín han decidit passar a l'atac i el primer resultat és una citació a aquest jutge perquè declari davant de la justícia belga el 4 de setembre. És prest per fer cap valoració i seria temerari entrar en consideracions que corresponen als experts en dret, però el que sí que podem dir d'entrada és que resulta inusual que un jutge que emet una euroordre acabi essent citat a declarar per la justícia del país que la rep. Potser l'admissió a tràmit de la denúncia dels exiliats per part de la justícia belga es pot explicar a partir de l'observació de fa uns dies de la comissària europea de Justícia, Vera Jourová, quan va demanar a Espanya que utilitzés l'instrument de l'euroordre “de manera adequada i transparent”. Venint d'una comissària de la UE referint-se a un estat membre de la Unió, va ser un també del tot inusual.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF