04/07/2018

Presos descaradament polítics

2 min

EscriptorUna cosa és que ni l'estat ni el govern espanyol (ni el d'abans ni el d'ara) vulguin admetre de cap manera que a l'Espanya de l'any 2018 hi ha presos polítics, i una altra les argumentacions de panfonteta que esgrimeix el nacionalisme espanyol per negar-ne l'existència. La principal d'aquestes argumentacions diu que ningú reconeix Forcadell, Bassa, Junqueras, Sànchez, Cuixart, Romeva, Forn, Rull i Turull com a presos polítics, ni dins ni fora d'Espanya. A dins seria tota una novetat: cap govern del món (sigui catalogat com a democràcia o com a dictadura) ha reconegut mai que tingui presos polítics, d'opinió, de pensament o de consciència, i de fet aquestes expressions no figuren tampoc com a tipus penal a cap codi penal del món. Als presos polítics se'ls persegueix, se'ls deté i se'ls empresona (o se'ls mata, en segons quins casos) sempre per haver suposadament comès delictes contra la nació: alta traïció, terrorisme, atemptat contra les institucions o contra el bé comú o l'interès general o, com en el cas que ens pertoca, rebel·lió. Que les acusacions siguin certes o falses són figues d'un altre sostre: l'estat, a través d'una justícia generalment més que dubtosa, els acusa d'aquestes coses, i a veure qui és que gosa contradir l'estat o demostrar que menteix. Però oficialment, ni des del punt de vista polític ni des del jurídic els presos polítics existeixen. No n'hi ha.

A fora, el reconeixement dels presos polítics aliens es torna encara més complicat i relliscós, i sol variar d'un país a un altre o d'una organització a una altra, depenent naturalment d'interessos i prevencions de tota casta. I se sol produir a posteriori, no mentre dura el conflicte que els du a ser perseguits per la justícia del seu país. Nelson Mandela, sens dubte un dels presos polítics més emblemàtics del segle XX (un segle que en va donar a milers, per cert), no va ser mai reconegut com a tal per Amnistia Internacional, i els serveis d'intel·ligència dels EUA no el varen esborrar de la seva llista de terroristes fins a l'any 2008. En els dos casos, l'explicació es refereix a la implicació de Madiba (el sobrenom de Mandela a la clandestinitat) en desenes d'actes de lluita armada (terrorisme, segons els penalistes) contra l'apartheid a Sud-àfrica a començaments dels anys seixanta, cosa que era certa. Però que no invalida l'alt exemple de voluntat de diàleg i concòrdia que Mandela va donar durant els vint-i-set anys del seu empresonament i, després, durant els cinc de la seva presidència.

En el cas de Catalunya la lluita armada no ha existit, de manera que s'ha hagut de recórrer a la inventiva desbocada del jutge Llarena per mantenir a presó aquestes nou persones. Com que no han comès cap acte de violència, es menteix de forma descarada per fer veure que sí que ho han fet. Davant d'això, la resta de governs callen i esperen. Com sol succeir en casos tan extrems i delicats. Qui diu si són o no són presos polítics? Nosaltres, el poble. Són presos polítics, i exigim que siguin alliberats.

stats