No era cap suflé i no baixa

EscriptorEl resultat de l'estratègia del 155 és un milió de persones a la Diagonal cridant llibertat i independència. L'estratègia del 155, ja abans que el Senat n'aprovés l'aplicació, va passar per posar setge policial a Barcelona i enviar la mateixa policia a apallissar els ciutadans. Després, per empresonar i enviar a l'exili els líders de l'independentisme i el republicanisme (també els civils, com els Jordis), suprimir l'autogovern del país, sotmetre l'ensenyament públic a repressió judicial i mantenir una campanya permanent de difamació i intoxicació tant dins Espanya com en l'àmbit internacional. Després de tot això, i també de la patètica campanya antillaços de Ciutadans i dels intents d'aquest mateix partit i del PP de forçar una fractura social que no s'ha produït, el que hi ha és un milió de persones al carrer per la llibertat i la independència. I el més important: un milió que surt una vegada més en pau, exhibint civisme, amb la cara destapada i legítimament alta. Aquí no s'agredeixen càmeres, no s'exhibeixen armes blanques, la gent no es disfressa ni s'emmascara, no es fan malbé els símbols de ningú i la discrepància no és “tolerada” (a una democràcia no s'ha de “tolerar” ningú) sinó que és respectada. 'Respect', que cantava Aretha Franklin: aquesta és la paraula clau.

L'independentisme i el republicanisme fa mesos que van obrir el debat de l'autocrítica i encara el tenen obert. De vegades distorsionada per les mirades partidistes i fins i tot per interessos personals poc edificants, però en conjunt es practica l'autocrítica i es fa majoritàriament de forma rigorosa i honesta. Les perspectives no independentistes serioses, que per fortuna també hi són, construeixen discursos de qualitat que ajuden a identificar i a pensar els errors. Aquesta autocrítica és una premissa indispensable per al diàleg.

Però pel que fa als promotors i executors del 155, no tan sols no n'hem vist ni rastre, d'autocrítica, sinó que ofereixen tot el contrari: un recital de ressentiment i fanfarroneria que arriba fins al punt de mantenir empresonades persones que no han comès cap delicte i de disposar-se a sentenciar-les en un judici exprés, com si es tractés d'un judici de tràmit. O de desafiar i posar en qüestió els sistemes judicials d'altres estats membres de la UE. El partit que era al govern té el seu president i la seva vicepresidenta fora de la política, està sentenciat com a organització corrupta i té actualment com a líder un irresponsable capaç de proposar la sortida de Schengen com a resposta a una decisió judicial sobre els exiliats polítics. Ciutadans gesticula, hiperventilat, entre les extremes dretes que pugnen per convertir Europa en un nou caos autoritari. Els socialistes són al govern i afirmen que volen diàleg: val més que comencin per l'autocrítica. Que reconeguin la calamitat del 155. Si ho volen dir cínicament, poden acollir-se a Fouché: “Va ser pitjor que un crim, va ser un error”. Tenen al davant, dempeus, un país madur i pacífic que no pensa tornar a acotar el cap.