Publicitat
Publicitat

Galícia, Catalunya

Per a Mariano Rajoy són molt més importants els interessos del seu partit que els recursos naturals del seu país

No parlem mai de Galícia perquè no sabem què dir-ne, més enllà d’un breu repertori de tòpics vergonyosos. Un dels triomfs de l’estat de les autonomies i del café para todos ha estat el profund desconeixement mutu entre les cultures i les llengües humiliades per la Constitució espanyola a un paper residual: segons l’article 3, només al castellà (l’espanyol, perdó) l’assisteix el deure de ser conegut per tots els ciutadans, mentre que al català, al gallec i l’euskera únicament se’ls reconeix el dret de ser usats, i encara gràcies. L’èxit ha estat tan complet que s’ha aconseguit fins i tot la fragmentació interna de la llengua i la cultura catalanes, meticulosament esquarterades en tres comunitats autònomes amb una llarga història de recels i malfiances atiats pel nacionalisme espanyol.

El desastre dels incendis a Galícia (una catàstrofe humanitària i ecològica de primera magnitud) hauria suposat una severa crisi política per al PP i el govern d’Espanya si no fos que totes les forces estan concentrades en el conflicte amb Catalunya. Per llunyania geogràfica, encara els mitjans nacionalistes no han trobat la manera de lligar una cosa amb l’altra (és a dir, de carregar la culpa dels incendis als catalans), però òbviament la delegació del PP gallec està treballant en la construcció del corresponent relat de culpabilitats i odis, que si no poden recaure en Catalunya, ho faran damunt d’algun boc expiatori convenient als interessos del PP. La realitat és que, per a Mariano Rajoy, com va demostrar en la crisi del Prestige, són molt més importants els interessos del seu partit que els recursos naturals del seu país, i això també val per al president de la Xunta, Feijóo, aspirant perpetu a la successió de Don Mariano al capdavant de l’organització delictiva disfressada de partit polític que és el PP. I la realitat és també que Galícia ha cremat perquè algú hi ha calat foc intencionadament, mentre el govern de la Xunta feia un abandonament de les seves obligacions tan flagrant que fins i tot Feijóo ha hagut d’admetre que la situació va estar fora de control “les primeres dotze hores”. Ni les primeres ni les següents: feia pocs dies que el PP havia estat l’únic a votar, al Parlament gallec, en contra d’una proposta que demanava que no es pogués edificar en terrenys cremats. Si el desastre no ha estat encara pitjor, ha estat bàsicament per la intervenció admirable dels mateixos ciutadans, posant en perill les seves vides, i perquè al final una pluja benèfica va caure del cel.

Deu mil efectius policials que haurien d’haver estat ajudant els gallecs eren i són mentrestant a Catalunya, avorrint-se segons diuen ells mateixos, dins uns vaixells, esperant el moment que les dejen actuar. És a dir, esperant el moment de causar a Catalunya i als catalans tot el mal que el govern d’Espanya els ordeni de causar. Què tenen en comú Galícia i Catalunya? Moltes coses, però ara mateix la que ens apel·la amb més urgència és el fet de ser dos països odiats i espoliats per un mateix sistema de poder corrupte.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF