Exhumació o reanimació
L'exhumació de les restes de Franco hauria de ser el capítol final, la cirereta del pastís d'unes polítiques del que ara anomenem memòria històrica que haurien d'haver començat durant la Transició, amb el processament i empresonament de militars i dirigents polítics que van cometre crims contra la humanitat durant la Guerra Civil i la dictadura. Ja sé que els que la van dirigir, la Transició, i els que se'n reclamen hereus, diran que això no era possible. Jo diria que no haver fet això explica, entre altres coses, que, quaranta-quatre anys després de la mort del dictador, Espanya estigui processant i empresonant dirigents polítics elegits democràticament, juntament amb líders civils. S'havia d'haver començat per un procés a l'aixecament i a la dictadura militars, i s'havia d'haver continuat per l'exhumació de les fosses comunes i els actes d'homenatge i petició de perdó a les víctimes. En lloc d'això, les fosses tot just s'han començat a obrir (amb grans esforços i en contra de tot tipus d'obstacles) i milers de víctimes del règim franquista seguiran enterrades al sinistre Valle de los Caídos després que el seu inquilí principal hagi volat a un destí ignot, en un acte que un govern suposadament d'esquerres no s'atreveix a fer obert a la ciutadania ni als mitjans de comunicació. Un acte del qual aixecarà acta, fredament, la ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado, en qualitat de notària major del Regne.
Exhumar les restes d'un dictador hauria de ser símbol d'una maduresa democràtica que el Regne d'Espanya, una monarquia parlamentària, no tan sols no ha assolit en quatre dècades, sinó que en els últims deu anys sembla haver renunciat a assolir mai. El cadàver del dictador serà exhumat demà, dijous, però el seu llegat ideològic i de govern es troba en un auge de vitalitat que més aviat fa pensar en una reanimació. La Fundación Francisco Franco no tan sols és perfectament legal, sinó que disfruta dels beneficis fiscals de la seva condició de fundació i fins i tot va rebre subvencions de diner públic durant els governs d'Aznar. El partit que obertament defensa la recuperació dels ideals i del model de societat franquista, Vox, també és legal (a pesar de l'existència d'una llei de partits) i s'enfila com una heura verinosa a les enquestes, com ha succeït amb altres formacions d'extrema dreta d'arreu d'Europa. Els suposats partits de centredreta, PP i Ciutadans, fan tota casta de malabarismes quan es tracta de condemnar el règim. L'Església mai ha demanat perdó de manera creïble per les benediccions d'execucions durant la guerra i la dictadura. Etcètera, etcètera.
Pedro Sánchez tindrà el seu anhelat espot electoral, però és un espot trist i amarg. No faltarà qui culpi “els catalans” d'haver despertat la fera del feixisme, però és que el problema “dels catalans” també és conseqüència de no haver fet el que s'havia d'haver fet quan n'era el moment. Jorge Fernández Díaz, ministre de l'Interior fins no fa gaire, va dir que Franco havia guanyat la guerra gràcies a la intervenció de la Mare de Déu del Pilar. Deu ser això.
