VISCA EL SISTEMA

Del Brexit al pacte d’Andalusia

Missatges adreçats a la centralitat

Una dona camina pels carrers d’un dels barris alts de Londres. És alemanya, fa més de vint anys que viu al Regne Unit i és directiva d’una entitat bancària. De sobte, des d’un cotxe de gamma tan alta com el barri, un BMW, un individu la increpa i li crida enrabiat, i amb paraules gruixudes, “que se’n torni al seu país”. Quan ha escopit el seu insult, l’individu del BMW prem l’accelerador i es perd carrer enllà.

L’escena és certa, i me l’explica un amic londinenc que a la vegada és amic de la dona insultada. No és representativa de la societat britànica, perquè qualsevol pretensió d’anàlisi de tota una societat a partir d’episodis aïllats serà necessàriament reduccionista i tendenciosa, com sabem bé a partir dels diagnòstics que perpetren PP i Ciutadans sobre la societat catalana. Però sí que mostra un comportament:l’energumen del BMW sent ira contra els estrangers i no tan sols no la conté ni la dissimula, sinó que l’expressa obertament i de la manera més grollera i agressiva possible. Ho fa perquè se sent legitimat per fer-ho. Ho fa perquè sap que no està sol: n’hi ha molts que pensen o actuen com ell. Per altra banda, els protagonistes de l’escena no són marginats, sinó membres de la classe mitjana o mitjana alta. Això no hi afegeix gravetat, al contrari: és més greu insultar un marginat, per la seva indefensió. Però indica que el virus s’escampa. Que la ira ja no circula només pels marges, sinó que s’instal·la en la centralitat. I els polítics solen adreçar els seus missatges a la centralitat, perquè és on hi ha els vots que els poden permetre guanyar eleccions. És ben possible que els diputats laboristes i conservadors que han escombrat l’acord del Brexit defensat per Theresa May estiguin enviant un missatge a aquesta part de la centralitat britànica que se sent a gust insultant altres persones pel carrer.

L’energumen britànic que envia una banquera alemanya “al seu país” és, com a ciutadà, gairebé idèntic als energúmens que d’un temps cap aquí, arreu del món, se senten prou forts per sortir al carrer a cridar la seva ira contra algú. L’únic que canvia, i no gaire, són els receptors dels insults: migrants, estrangers, dones, colors de pell, opcions sexuals. Grups humans, en definitiva, minoritaris o no (les dones no són cap minoria), que són criminalitzats o posats sota sospita des de la por, l’obcecació i el fanatisme, que són emocions emparentades. Ara ocupen la centralitat de moltes societats europees. I això vol dir una onada de fúria reaccionària i intolerant que solem anomenar 'ultradreta o extrema dreta'.

A Andalusia, el pacte de govern entre Vox, PP i Ciutadans (i Ciutadans, per molt que ho neguin mil vegades) ha escollit els seus objectius: dones i catalans. Els migrants també, però no amb tanta urgència. Per això prometen lluitar contra “la ideologia de gènere” i a favor “de l’ordre constitucional i la unitat d’Espanya”. Missatges adreçats a la centralitat. Així és com es normalitzen la ira i la fúria.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF