Casado, una proposta repugnant

La baixesa i la indecència també tenen el seu límit, i Casado l'ha traspassat àmpliament

Pablo Casado, president del PP, ha proposat que es retardi l'expulsió de les dones migrants que donin els seus fills en adopció. És a dir, un permís provisional per quedar-se a Espanya a canvi dels propis fills. Ara diu que no ho ha dit, però ho ha dit. Ja sé que se suposa que hem de tenir paciència amb els missatges dels líders polítics en temps de campanya electoral, però la meva arriba fins aquí. Ho dic en primera persona perquè el fet d'assabentar-me d'aquesta proposta del PP em va fer sentir agredit. Moralment, emocionalment, humanament: diguin-ne com vulguin, però agredit. Que una idea com aquesta l'amolli un cunyat a la sobretaula d'un dinar o a la barra d'un bar ja és insofrible, però que la posi en circulació un líder polític amb aspiracions a la presidència del govern ens obliga a posar-nos en guàrdia contra ell i el seu partit.

Casado canvia la versió sobre la no expulsió d’immigrants que donin fills en adopció

Sabem que Casado té la boca grossa i el lideratge feble. Sabem que ni ell ni ningú del seu entorn destaquen precisament per la seva intel·ligència. Sabem que el PP ha de competir contra dues marques més, Ciutadans i Vox, amb les quals es disputa l'espai de la dreta més extrema, a la vegada que insisteix a presentar-se com un partit liberal. Sabem que hi ha una onada ultradretana que recorre Europa i que ha convertit en habituals els estirabots racistes i xenòfobs, i sabem també que tant Casado com Abascal es miren amb enveja en el mirall que els ofereix el líder de la Lliga Nord italiana, Matteo Salvini (Rivera, encara més vanitós, s'estima més imaginar-se que de gran serà Macron). I sabem que el PP mai ha estat aliè al llegat ideològic del franquisme, sinó que, ben al contrari, sempre l'ha incorporat, amb l'única diferència que ara el mostra més descaradament.

Tot aquest context, per conegut que sigui, no atenua ni una mica la gravetat de la proposta de Casado. La baixesa i la indecència també tenen el seu límit (la seva línia vermella, en idioma politicà), i Casado l'ha traspassat àmpliament amb la idea que les dones migrants donin els seus fills a canvi de no ser expulsades d'Espanya. És evident que això ens du directament a l'oprobi, ara mig conegut però tapat durant tant de temps, dels infants robats durant el franquisme, només que ara Casado pretén legalitzar-la i convertir-la en una política de govern. Afirma que d'aquesta manera ajudaria a fer eficaç una altra proposta seva, la de la llei de maternitat, que també fa pensar en els “premios a la natalidad” que concedia el règim del dictador. I cal suposar que preveu que, d'aquesta manera, els fills donats en adopció creixerien per ser bons espanyols que el dia de demà penjarien la bandera al balcó.

És vil i mereix el rebuig de la societat el líder que, en una democràcia, presenta una proposta que no tan sols va contra la Constitució i els drets humans, sinó que directament atempta contra la dignitat humana. És insultant el simple fet d'haver d'escoltar-la. I són vils també tots aquells que aplaudeixin o facin costat a la putrefacció que representa.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF