Borrell i l'enfrontament civil

L'únic que demostra el nou ministre d'Exteriors és una total irresponsabilitat

El nacionalisme espanyol sol tenir tendència a parlar de guerra civil, segurament perquè en va guanyar una i li agrada recordar-ho. Josep Borrell va inaugurar la seva etapa com a ministre d'Exteriors amb una entrevista a La Sexta en què va afirmar que “Catalunya es troba a prop d'un enfrontament civil”, tot i que ho va matisar afegint que “un enfrontament no vol dir una guerra”. Tanta sort, doncs. Molts duim tota la vida sentint o llegint les fantasies guerracivilistes del nacionalisme espanyol sobre Catalunya, i també les teories revisionistes que afirmen que la Guerra Civil no va ser culpa de la insurrecció il·legal i armada de Franco, sinó dels polítics catalans dels anys trenta i les seves pretensions. Res de nou sota el sol, però arriba a ser embafador.

La novetat, en aquest cas, és que Borrell va dir això quan se suposava que intentava emetre un missatge conciliador. Si assenyalar una cosa tan greu com un conflicte civil, encara més greu per inexistent, és la manera que té el ministre de buscar diàleg i consens, vol dir que el ministre té aquella típica idea del diàleg que consisteix en el fet que un parla i els altres han de callar. Tergiversar insinuant que el que vol Quim Torra és que Catalunya sigui com Kosovo, és a dir, que hi hagi guerra, tampoc hi ajuda. Fins i tot quan es va disculpar per haver dit allò de la desinfecció, ho va fer de mala gana i li va acabar sortint el to displicent i el sarcasme agre, explicant no sé què de la seva padrina.

Borrell continua, en tot cas, amb la paradoxa dels seus antecessors en el càrrec: ministres d'Exteriors obsessionats amb el que sempre es qualifica com un afer intern. Margallo elaborava florides teories sobre la qüestió, i Dastis feia gires de premsa internacionals per dir que les imatges de l'1-O eren falses (als periodistes que les havien gravat). Potser és que “l'afer intern” de Catalunya ja fa temps que està instal·lat a les agendes internacionals, i per tant no és tan estrictament intern com voldrien.

En aquest sentit, Borrell es manifesta preocupat per la nefasta imatge actual de la marca Espanya: la d'un país que ha fet una regressió a l'autoritarisme, que amenaça i persegueix drets i llibertats i que té una justícia fortament politzada. Borrell diu que li diuen això quan va per Europa, i que ell ho troba injust i que pensa remuntar aquest imatge. Tornem-hi: si aquest és el seu objectiu, afirmar que Catalunya, i per tant Espanya, es troben al caire de la confrontació civil, és una pèssima manera d'aconseguir-lo. Algú li hauria de recordar que ja no fa de pregoner de Societat Civil Catalana, sinó de ministre d'Exteriors, i que com a tal i en el context en què ens trobem les seves paraules tindran repercussió arreu i seran minuciosament examinades. Als que aquests dies s'han omplert la boca parlant de Borrell com d'un home dotat d'una gran intel·ligència, els demanaríem si no deu ser que confonen la intel·ligència amb l'arrogància. De moment, l'únic que demostra és una total irresponsabilitat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF