Boris, el que faltava
Boris Johnson –o simplement Boris, com se'l coneix al seu país– ja ha pres el doble relleu de Theresa May (que al seu torn el va prendre de David Cameron) com a líder 'tory' i com a 'premier' britànic. Doncs aquí el tenim perquè ha vingut. Ve a afegir-se a l'extensa nòmina de tios durs que es troben al capdavant de governs de la primera línia de la geopolítica, encapçalada –esclar– per Donald Trump als EUA, però sense que quedin enrere altres governants d'altres potències: Xi Jinping a la Xina, Putin a Rússia, Bolsonaro al Brasil, Salvini a Itàlia, Erdogan a Turquia, Netanyahu a Israel, Maduro a Veneçuela, Kim Jong-un a Corea del Nord o Baixar al-Assad a Síria. Podríem allargar la llista amb altres règims igualment indesitjables, com el del rei de l'Aràbia Saudita, Salman bin Abdulaziz (amb qui Espanya, i particularment la Corona, manté excel·lents relacions) o el de Duterte a les Filipines o Orbán a Hongria.
Tot això amb matisos, esclar. A la relació anterior hi ha dictadures i falses democràcies, d'aquestes que ara se'n diuen autoritàries. El Regne Unit, per contra, és el paradigma de les democràcies consolidades, i Boris no té en principi el perfil estrictament primari dels esmentats. Educat a Eton, amb sentit de l'humor i vel·leïtats intel·lectualoides, representa si de cas el naufragi del vell (i ara ja arnat, si aquests són els seus productes) elitisme britànic. Però tots participen (Boris també) d'unes mateixes característiques fonamentals: són reaccionaris, mai progressistes, i el seu discurs i la seva acció de govern es fonamenten en la por d'algun enemic cohesionador, al qual s'ha d'odiar –la por i l'odi van junts– i combatre. Això els du a omplir els seus missatges de mentides, simplificacions i insults, i a desenvolupar polítiques que no siguin mai part de cap solució (encara que les venguin com a tals) sinó la creació de nous problemes. Són els motors, les puntes de llança o com se'n vulgui dir de l'onada ultraconservadora que recorre la política occidental: els resultats de les darreres eleccions europees no van ser tan positius com es temia per a les extremes dretes i les dretes extremes, però el projecte de l'aliança global ultradretana impulsat per Steve Bannon, The Movement, ha quedat alentit, no liquidat.
El que sí que segurament iniciarà el camí d'una crisi de desenllaç imprevisible és el projecte de la UE tal com el coneixem. Concretament a partir del proper 31 d'octubre, data límit per a l'aplicació del Brexit, amb acord o sense. Boris és partidari acèrrim del Brexit dur, i, posats a demanar, salvatge, perquè, com tots els de la seva corda, es mou i viu millor dins la confrontació i la trencadissa. Alguns desencantats de la UE –amb motiu o sense– poden pensar que aquesta és una perspectiva interessant. Però, ja que es discuteix tant sobre populismes, subratllaríem que Boris i tots els aquí mencionats tenen també en comú el fet de ser genuïns representants d'aquesta manera tòxica de fer política. I res que vingui del populisme és mai interessant.
