Alguns homes dignes
Acceptem la possibilitat que la sentència del judici de l'1-O, a diferència de les acusacions i de la instrucció, no estigui escrita per endavant. I que no ho estigui a partir del guió esbossat primer pel rei Felip VI en la seva al·locució del 3 d'octubre del 2017 i desenvolupat després, en forma de relat de ficció, pel fiscal Maza al seu escrit 'Más dura será la caída'. Acceptem també, perquè fins ara és cert, que el president del tribunal Manuel Marchena, a pesar de la dubtosa professionalitat que li confereixen els seus vincles amb un partit polític (el PP, vincles explicitats pel senador Ignacio Cosidó) i les maniobres que han dut a la recol·locació de la seva filla Sofía de jutge a fiscal, està tenint o intentant tenir un comportament imparcial davant de les parts. És el que s'ha d'esperar de qualsevol jutge, però a Espanya, malauradament, això és notícia. Marchena té ombres espesses de dubte damunt seu, però també demostra ser intel·ligent: sap que l'atenció de tothom està pendent dels seus gestos i les seves paraules, i els mesura amb sobrietat i a consciència.
Acceptat tot això, el judici no deixa de ser un malson per a l'estat de dret i una agressió contra les llibertats ciutadanes, perpetrada per tots els poders de l'Estat arrecerats sota el paraigua del poder judicial. Que això és així ho demostren les declaracions dels acusats: a l'espera d'escoltar-los tots, és indubtable la qualitat i la consistència dels testimonis que han donat Junqueras, Forn, Turull i Romeva, cadascú dins la seva manera d'expressar-se i d'acord amb la seva estratègia de defensa. Tots quatre han posat en evidència, no tan sols perquè ho hagin dit explícitament sinó sobretot a través dels seus relats, no tan sols la falta de solidesa dels càrrecs i les peticions de pena que pesen damunt seu, sinó també l'absurditat de conduir un conflicte polític cap a la via de la judicialització. I han demostrat que posseeixen una qualitat humana que potser no té valor jurídic però que és la mesura que posa cadascú al lloc que li correspon: dignitat. La dignitat, precisament, que els han intentat arrabassar durant l'últim any, tenint-los empresonats i sotmetent-los a un tractament a través dels mitjans i dels discursos d'alguns polítics que els convertia en criminals, fanàtics, manipuladors de masses, estúpids i tot el repertori que ja coneixem i que escoltarem repetit fins a la nàusea durant les dues campanyes electorals consecutives que ens han caigut al damunt.
Si els carcellers esperaven que un any de presó els acoquinaria, resulta que els acusats s'han presentat amb el cap alt, la ment lúcida i la veu clara. Si els que abonen el discurs de l'odi contra ells esperaven uns mamarratxos, s'han trobat davant d'alguns homes dignes. Que, com a tals, han explicat la seva raó i la seva veritat sense escarafalls i sense arrogància, fent caure amb naturalitat les mentides i els prejudicis que els arrogants i els indignes han construït contra ells. Només per això, i al marge d'afinitats o de discrepàncies ideològiques, ja mereixen gratitud i respecte.