Santificaràs les festes
Sempre és una llàstima quan una festa que tradicionalment havia estat assenyalada comença a donar mostres de decadència. El que havia estat motiu de joia i gaubança, i pretext per a la reunió de cors feliços, es converteix en una mústia rutina a la qual durant un temps encara acudeixen els lleials més irreductibles, però ja no amb l'alegria d'antany, sinó amb cares més aviat llargues i una càrrega de nostàlgia que els oprimeix el pit. Les alegres cançons que en altre temps havien servit per expressar el fervor dels congregats es muden en tonades tristes i tot plegat és una pena. La política espanyola té, com a mínim, dues celebracions en declivi. Una és la festa minera de Rodiezmo, que cada any solia marcar l'inici del curs per a la gent del PSOE, però que fa temps -potser d'ençà que Felipe González va fer abjurar els socialistes espanyols del marxisme- que ha entrat en una fase de descomposició que ja no es pot dissimular. La cosa va tenir una petita revifalla quan Zapatero, mocador vermell al coll, llançava vistoses arengues contra els especuladors i prometia diners a tort i a dret per a qui tingués un fill, canviés el cotxe o adquirís un souvenir de Segovia. Però ja fa un parell d'anys, d'ençà que s'ha convertit en el submís predilecte de frau Merkel a les coves del sado de finances mundials, que a Zapatero no se li veuen les celles a Rodiezmo. Tampoc a Rubalcaba, ni a Pepiño, ni a ningú de l'executiva nacional (nacional d'Espanya, aclarim) del PSOE. No hi falta, això sí, Don Alfonso Guerra, que no es cansa d'interpretar el seu vell tema, La culpa de tot la tenen els nacionalistes , com si es tractés del Dúo Dinámico amb Quince años tiene mi amor , però ja no fa tanta gràcia com abans.
Una altra festa de precepte que està en entredit és el Dia de la Constitució, que tot sembla indicar que d'ara endavant hauran de celebrar el PSOE i el PP tots sols, sense l'alegre companyia dels grups minoritaris al Congrés dels Diputats. Sí que podran comptar sempre amb la presència del rei Joan Carles -si aquell dia no té operació- i de Duran i Lleida, però tampoc ja no serà el mateix. De fet, caldrà pensar si es continua celebrant el 6 de desembre, en memòria del referèndum del 1978, o el 2 de setembre, per commemorar la brillant aprovació de la reforma mercantil. També podrien aprofitar l'avinentesa, ara que han demostrat que era tan fàcil, per aprovar una reforma cada any i així anar polint arestes en la configuració de l'Estat espanyol. Una que prohibeixi als súbdits espanyols aprendre idiomes, perquè així la llengua espanyola no es contamini d'estrangerismes, no estaria malament.
El pensador rus Mikhail Bakhtin, que d'aquestes coses en sabia, deia que quan una festa decau és perquè la societat que la celebrava ha entrat en un procés de crisi, és a dir, de transformació. Tal vegada caldria començar a assumir que el cicle que va començar amb l'aprovació de la Constitució del 1978 està definitivament liquidat, i que ara toca tota una altra cosa.
