Amb Rivera no (però amb Ciutadans sí)

“Amb Rivera no!”, cridava la militància socialista a Pedro Sánchez la nit de les eleccions del 28 d’abril, en plena eufòria pels resultats obtinguts. Cada dia dels gairebé cinc mesos transcorreguts des d’aleshores, tanmateix, els han dedicat -Pedro Sánchez, el PSOE i el govern d’Espanya en funcions- a posar traves a l’aliança amb Unides Podem, que era la que reclamava l’electorat. Tot fa pensar que els socialistes prefereixen un pacte, o un acord, amb les forces del que certa premsa anomena graciosament el centredreta, el PP i Ciutadans: en realitat, partits ultradretans en molts dels seus posicionaments que governen amb el suport de l’extrema dreta descarada de Vox en comunitats tan importants com Madrid i Andalusia. El motiu d’aquesta preferència ja el sabem, però el feia explícit divendres el diputat d’En Comú Podem Gerardo Pisarello a TV3: els poders fàctics d’Espanya, el famós Íbex-35, pressiona amb força el PSOE perquè tiri per aquí. Amb la finalitat que el govern tingui uns suports degudament alineats pel que fa al conflicte amb Catalunya, certament, però no només això: ve una nova recessió econòmica i això voldrà dir noves mesures i noves reformes que tornaran a estrangular els treballadors (assalariats o autònoms), els pensionistes i els empresaris petits i mitjans. Per fer el que es pensa fer no es poden tenir socis amb vel·leïtats esquerranoses, i encara menys independentistes. Als que diuen que a la sigla del PSOE hi sobren la S i la O, cal dir-los que no és que sobrin, sinó que fa temps que van canviar de significat. PSOE ja no vol dir Partit Socialista Obrer Espanyol, sinó Partit del Sistema Oligàrquic d’Espanya.

Davant d’aquesta situació, Sánchez va intentar respondre al crit “Amb Rivera no” amb un “I amb Iglesias tampoc”, però no li va donar el resultat esperat: Iglesias va fer el seu particular pas al costat però Unides Podem ha seguit insistint en el govern de coalició. Vet aquí que, mentrestant, dins de Ciutadans s’ha obert (i encara està oberta) una forta crisi interna que enfronta Albert Rivera amb els que n’estan farts. Rivera és autoritari, venjatiu, rancorós, més egòlatra que ningú i (cosa més important) no reparteix càrrecs ni prebendes per acontentar tothom. Els que se’n van del partit diuen que ho fan per “la deriva extremista” de Rivera, però això és mentida: Rivera sempre ha estat d’ultradreta i els que en marxen ho són tant com ell. Se’n van, si de cas, perquè no han obtingut el que n’esperaven. Sigui com vulgui, això proporciona als socialistes una manera de resoldre el dilema: repetició d’eleccions amb mals resultats de Ciutadans, que serien l’excusa per fer-lo caure del lideratge. Aleshores, amb un Ciutadans sense Rivera de líder, Sánchez ja es consideraria amb les mans lliures per pactar-hi: ningú el podria acusar d’anar “amb Rivera”, al cap i a la fi. Són els estranys càlculs dels polítics mediocres que treballen només a partir de les enquestes, i que entenen la política com una permanent i inacabable campanya electoral.