26/10/2017

República i Assemblea General Catalana

2 min

Tal vegada l’única cosa que queda clara de la jornada d’ahir és que l’activació de l’article 155 en els termes quasi dictatorials en què el va definir el consell de ministres de dissabte passat no té marxa enrere. De la resta n’anirem sabent, suposo, els detalls en els propers dies: la intervenció basca en el paper de mediador parcial, el contingut de les pressions i de les amenaces que varen dur el president Puigdemont a decantar-se en un determinat moment per la convocatòria d’eleccions autonòmiques, el moment exacte en què es va desdir d’aquesta opció i va tornar al full de ruta previst. I tants altres aspectes d’una jornada demencial que serà un planter de tesis doctorals sobre psicologia de masses en l’era de les xarxes socials.

Però el 155 és irreversible, s’hi posi com s’hi posi el Govern. Ignoro si existeix una ala tova del PP, però el que també és obvi és que l’ala dura és absolutament dominant en el partit que governa Espanya. I en aquesta ala, i a Cs molt en particular, somien desperts amb tot el que hem anat sentint aquesta setmana, que va des de la detenció del mateix Puigdemont fins a la censura dels mitjans públics, passant pel cessament de tot el Govern, l’abolició del Parlament i dels Mossos o la vulneració del model d’immersió lingüística i del sistema educatiu. Un somni totalitari al qual els socialistes espanyols i catalans varen donar absurdament el seu ple suport inicial, tot i que ara figuri que volen (més absurdament encara) posar-hi pedaços.

En aquesta situació, convocar eleccions hauria estat interpretat no com un gest de diàleg sinó com una rendició incondicional, i qui ho dubti només ha de revisar els titulars i els tuits que la premsa nacionalista espanyola i el seu entorn hi varen dedicar durant les hores en què va semblar que era la decisió definitiva: declaracions d’odi i de menyspreu més inflamades que mai. La idea que se’n treia era la d’haver obtingut una victòria que, això sí, tindria gust de poc fins que no s’hagués acabat d’humiliar Catalunya, les seves institucions i la seva ciutadania.

Ha arribat definitivament l’hora de proclamar la República, però no com qui pitja un botó nuclear sinó duent a terme un acte de plena llibertat i dignitat. Perquè es proclamarà d’acord amb les lleis votades al Parlament i d’acord sobretot amb el mandat expressat per la ciutadania, sota una pluja d’intimidacions i de garrotades. Les urnes que ens valen són les de l’1-O i les de les properes eleccions catalanes, que han de ser constituents i, si pot ser, convocades tot just a continuació de la proclamació per tal de marcar un referent temporal proper. Un referent entorn del qual es constitueixi i es posi a treballar l’Assemblea General Catalana que ha proposat Ernest Maragall, i també algunes veus dels comuns i de Podem. Amb totes les forces polítiques i les entitats i organitzacions socials que hi vulguin ser. I que enviïn els seus virreis il·legítims a estavellar-se contra un poble que, senzillament, no voldrà ni permetrà que se’l trepitgi més.

stats