05/03/2011

Rellotge ben precís

2 min

Abajo los de la cuchara , / arriba los del tenedor . / Que mueran todos los fasistas , / visca el braç treballador . Aquesta és la lletra de La Internacional tal com la cantava Raimon quan era petit, en companyia de la seva mare, i tal com l'evoca ara a Punxa de temps , una de les deu magnífiques cançons que formen Rellotge d'emocions , el flamant disc del cantautor de Xàtiva i el primer que ofereix material nou en una bona colla d'anys. Aquesta lletra, sumada a unes breus frases de piano (els arranjaments del disc han anat a càrrec de Manel Camp i de Jordi Badia, i això significa garantia total) converteixen de sobte el vell himne comunista en una melodia d'una gran bellesa, tota plena d'enyor i de celebració de la vida viscuda, que de fet és el fil que recorre Rellotge d'emocions de cap a cap.

Fa uns quants dies que vaig escoltant el disc d'en Raimon (de vegades només un parell de cançons; de vegades tot sencer, d'una tirada) i no em volia estar de comunicar als lectors amables que em sembla una pura delícia, i que em permeto de recomanar-lo vivament a tothom que li agradin les cançons: un gènere compositiu tan llaminer, i alhora tan exacte i tan esquiu, que són pocs els que arriben a dominar-lo amb l'equilibri necessari entre sensibilitat i rigor. Raimon, òbviament, és un d'aquests pocs que ho dominen, i a Rellotge d'emocions , publicat pel ja heroic segell Picap, ho torna a demostrar amb escreix.

De fet, Raimon és un cas de cantautor volgudament poc prolífic, que en cinquanta anys de carrera deu haver publicat poc més de dues-centes cançons: això vol dir que s'ha preocupat molt més de la qualitat que no pas de la quantitat del seu repertori, i que el seu objectiu ha estat oferir cançons memorables, capaces de perdurar, d'aquelles que, quan algú les escolta per primera vegada, encenen un llum que ja no s'apaga. No és estrany, per tant, que s'ho pensi tant a l'hora d'afegir noves peces a un cançoner tan exigent, fins al punt que, segons ha declarat, Rellotge d'emocions es degui en gran part a la insistència de la seva esposa, Annalisa Corti. Insistència del tot encertada, perquè, en efecte, el disc conté un seguit de títols que s'incorporen des d'ara mateix i amb tots els honors al bo i millor de l'obra raimoniana: petits grans prodigis com A l'estiu quan són les nou , Si miraves l'aigua , He passejat per València sol o l'esmentada Punxa de temps , la irònica Barcelona'71 (que forma díptic amb Bagdad'91 ) o -pel meu gust- les impressionants Mentre s'acosta la nit , capaç de posar la pell de gallina als cors més sorruts, i Diré del vell foc i de l'aigua , que torna a adaptar un poema de Salvador Espriu, constitueixen un catàleg de motius per aplaudir amb entusiasme. Com la veu que les canta, per cert, que resisteix el pas dels anys en plena forma i que sap treure tot el rendiment possible de les seves potencialitats. Si em fan cas i l'escolten, em penso que estarem d'acord: a pesar de tot el que prou sabem, la veritat és que la catalana és una cultura afortunada.

stats