Publicitat
Publicitat

Record d'un exorcista il·lustrat

Hi va haver uns anys que llegíem bastant Eugenio Trías. No vaig assistir mai a les seves classes ni el vaig conèixer en persona, però sí que recordo haver llegit un grapat de llibres seus en els anys de la universitat, i després també. En parlava amb amics, d'aquests llibres, els comentàvem en les converses -llargues i enyorades- de bars o de pisos d'estudiants, en citàvem frases, idees o conceptes. Ens causava interès, i també admiració, perquè ens semblava un filòsof jove : algú que, sense caure en l'irracionalisme, defugia l'avorrit positivisme que havia estat més o menys hegemònic durant anys i panys ("positivista" constituïa, per a nosaltres, una desqualificació sense pal·liatius), i que obria els paràmetres d'interpretació de la realitat a tot allò que estava més enllà, o al voltant, del límit o frontera de la raó. Per a ell, el llenguatge de l'esperit, de l'art, de la música, dels símbols, d'allò sagrat i transcendent, de tot allò que escapa a la intel·ligència estrictament racional, eren eines vàlides per acostar-se a la comprensió del món, que al cap i a la fi és el que es proposa el filòsof, i l'ésser humà en general. Proposava un diàleg en aquest mateix límit o frontera entre la racionalitat i la irracionalitat, i, per descomptat, considerava que la reflexió estètica no es podia separar del seu contingut ètic.

Tot això ens agradava, i diria que fins i tot ens alegrava, als que teníem vint o vint-i-pocs anys quan Trías publicava llibres com La edad del espíritu , obra fonamental, o Lo bello y lo siniestro, que desplegava una profunda reflexió estètica i moral a partir de l'obra cinematogràfica de Hitchcock. En aquell temps també ens el trobàvem a la revista Ajoblanco , discutint amb Rafael Argullol sobre el deteriorament d'una certa idea d'Europa i d'Occident que donaria peu a la publicació d'un altre llibret que també vam comentar molt, El cansancio de Occidente . Eren llibres que ens interessaven prou perquè no ens importés que, políticament, a Trías se'l situés més o menys a prop del PP: no era això el que ens interessava d'ell, com també ignoràvem que fos germà d'un pepero tan destacat (ara caigut en desgràcia, pel que sembla, en els cercles del patriotisme constitucional, per la seva franquesa a propòsit d'assumptes de sobres coneguts) com Jorge Trías Sagnier. Com dic, hi havia coses que afortunadament ens interessaven més que aquesta mena de qüestions accidentals.

El que ens agradava era que Trías es definís a ell mateix com "un exorcista il·lustrat", manera brillant de definir algú que creu en la llum de la raó però que no per això desdenya l'existència de les ombres, ni la seva importància. Per desgràcia, són temes que estan definitivament fora del debat públic, molt més centrat en els flatus voci dels polítics de torn, o dels seus corifeus mediàtics. Hi va haver un temps que llegíem bastant Eugenio Trías, i ens ho passàvem molt millor i apreníem més que parant l'orella a les psicofonies de les actuals ombres que pul·lulen per tantes altes tribunes.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF