Procust, a qui hem esmentat en alguna ocasió en aquesta columna, era el nom d'un peculiar personatge de la mitologia clàssica. Feia d'hostaler a Eleusis i, en realitat, es deia Damastes, però li van posar el malnom de Procrustés, que significaria una cosa així com qui estira . El malnom era degut a la seva curiosa manera d'allotjar els hostes malaurats que anaven a raure al seu establiment: Procust hi tenia un sol llit, de manera que, quan s'hi presentava un hoste massa baixet, procedia a penjar-lo del sostre i a desconjuntar-li les extremitats fins que assolia la mida del llit. En canvi, quan l'hoste era massa alt, el sinistre Procust li tallava les cames fins que cabia en el catre maleït. Al final se'l va carregar Teseu, que per alguna cosa exercia d'heroi antic, fent provar a Procust els efectes de la seva pròpia hospitalitat.
En el moment d'escriure aquesta columna només coneixíem el 60% de l'escrutini. Aquest 60% havia deixat el personal amb uns ulls com unes taronges (els uns d'alegria i els altres de pena, què els he d'explicar), i estàvem a l'espera que les sorpreses s'acabessin de confirmar. Els partits polítics tendeixen a fer de Procust: tenen un jaç d'una mida molt concreta, tan reduïda que sol cabre en un eslògan, i a partir d'aquí procedeixen a estirar la realitat o a escapçar-la per tal d'encabir-l'hi. Sobretot durant la campanya electoral, i encara més si la campanya en qüestió dura un parell de mesos i crea una expectativa mediàtica fabricada bàsicament entorn dels desitjos i els temors dels mateixos partits polítics.
Però al final sempre arriba la ciutadania a fer de Teseu, i ahir va ser un Teseu particularment catxes, com ho indica la participació. I Teseu posa Procust al seu lloc: retalla d'aquí (les retallades fan mal a qui les pateix, tant si són de sou com de suport electoral) i estira d'allà, i d'aquesta manera configura un llit més o menys a la seva autèntica mida, i d'aquest llit en diem Parlament. A cada partit li pertoca després assumir mutilacions i estirades, i procurar no perdre de vista que està sota l'examen permanent de la societat que diposita en ells més o menys confiança.
Fins i tot sense conèixer l'escrutini definitiu, i al marge dels disgustos i les satisfaccions de cadascú, el llit que s'ha construït la ciutadania catalana en aquestes eleccions té una mida ben clara, i aquesta mida es diu dret a decidir. El patriotisme constitucional, com el federalisme sobrevingut, només podrà felicitar-se de la castanya d'Artur Mas en el seu intent d'obtenir la majoria absoluta. Però faran molt malament d'escapçar la realitat i distreure's amb l'anècdota, perquè el fet que compta és que el nou Parlament és fortament sobiranista. Cap Procust ha aconseguit fer-se a la seva mida el clam del milió i mig de persones que van sortir al carrer per la Diada. I la legalitat constitucional vigent queda molt petita, massa petita, per encabir aquest clam que d'avui endavant ocupa una majoria ben clara del Parlament. Ara comença el millor.
