Problemes de comunicació
Resulta difícil intentar imaginar quin raonament degué portar la senyora Núria de Gispert a la conclusió que, com a presidenta del Parlament de Catalunya (la segona autoritat del país), era oportú que es deixés retratar a la contraportada del diari El País vestida de fada, amb vareta màgica, caperutxa i vestidet color de cel. Potser si l'hi preguntéssim a ella ens diria, emulant el cap de brot del seu partit polític, que ho va fer perquè li va donar la gana. Però no ho crec: la senyora De Gispert té una expressió somrient i bonhomiosa que fa pensar en algun tipus de motivació més positiva. Possiblement va pensar que d'aquesta manera oferiria una imatge més simpàtica de la institució que representa i més propera al ciutadà. Això és una cosa que obsessiona els polítics, els seus caps de gabinet i de premsa, i els spin doctors dels partits: com fer properes al ciutadà les seves il·lustres persones i els missatges que pretenen transmetre. En el benentès, naturalment, que el ciutadà és un ésser amb greus problemes cognitius, i que és necessari oferir-li continguts d'un nivell previ a tota capacitat de raciocini, no fos cas que ens col·lapséssim.
L'episodi de la fada dels boscos deixa algunes evidències a considerar. Una és que els tradicionals cent dies de gràcia semblen haver-se prorrogat, si més no per a la senyora De Gispert: els del tripartit es queixen, amb raó, que si una cosa semblant hagués succeït en els seus temps les garrotades haurien plogut immisericordioses de tot arreu (i també amb raó); en canvi, davant de la vareta màgica de la senyora De Gispert, qui més qui menys ha optat per xiular i mirar pietosament cap a una altra banda.
Hi ha també un parell de preguntes que de moment només són provisionals, però que comencen a apuntar-se amb una certa força a la vista del capteniment dels dirigents d'Unió d'ençà que han retornat al poder a Catalunya. Fins ara hem assistit al sainet de la titulació acadèmica de la vicepresidenta, Joana Ortega, al vodevil de la Creu de Sant Jordi del líder, Duran i Lleida (i a la vehement bel·ligerància que va donar a les consultes sobiranistes populars, en contradicció directa amb els seus socis de Convergència, començant pel president Artur Mas), i finalment hem contemplat amb estupor l'efígie de la presidenta del Parlament transfigurada en Campaneta. Les preguntes serien aquestes: és possible que a algú li vagi una mica gran el càrrec que ocupa al Govern? I, d'altra banda, és possible que li acabi tocant a Unió fer el paper que alternativament feien Esquerra i Iniciativa en els tripartits? Ja se sap, allò del soci petit i torrapipes que fica el soci gran en esbarzers multicolors, etc.
Però vaja, segur que tot plegat no són més que simples problemes de comunicació, com ja sap tothom. I potser el Parlament faria bé de seguir l'exemple de la seva presidenta, a fi d'animar aquelles sessions sovint tan ensopides: si els portaveus compareguessin vestits de Bugs Bunny, per exemple.
