Pedro Sánchez no ho té (tan) malament
Encara durant el confinament, va sortir a Vilaweb una entrevista d'Andreu Barnils a l'antropòleg Manuel Delgado. Cito de memòria però Delgado, un opinador habitualment considerat combatiu, hi feia dues coses: una defensa de l'obediència quan l'obediència és l'única resposta èticament defensable (confinar-se i resignar-se a la pèrdua de llibertats que això comportava era la manera de protegir no tan sols la pròpia salut, sinó sobretot la dels altres) i un vaticini: que el polític més beneficiat per la crisi del covid-19 seria probablement Pedro Sánchez. A alguns els va causar estranyesa, però Delgado ho explicava d'una manera raonable: en sortir de l'atzucac, el que valorarà molta gent és que ho haurem fet amb Pedro Sánchez. Les contradiccions i els excessos que s'hagin pogut cometre pel camí quedaran semioblidats, o oblidats del tot. Encara no n'hem sortit, de la crisi del covid-19, i no falta qui afirma que encara no hem vist el pitjor. Però se suposa que estem en el camí de sortir-ne, i Pedro Sánchez segueix al capdavant. “Amb quatre anys de legislatura per davant”, com ell mateix no es cansa de repetir.
L'actual president espanyol, per tant, pensa esgotar el mandat, i se sobreentén que el seu objectiu és renovar-lo (posats a demanar, amb una majoria prou àmplia per no haver de tenir ministres d'Unides Podem, una circumstància amb la qual es deu haver hagut d'acostumar a dormir cada nit). En uns temps tan trepidants com els nostres (sobretot en política, en què res no dura), i després d'un cicle llarg d'interinitats, daltabaixos i repeticions electorals, un propòsit com aquest pot sonar com una pretensió megalòmana i irrealitzable. Però si ens aturem a mirar un moment l'entorn que l'envolta i que en principi ha de condicionar el seu present i futur polític, les ambicions de Pedro Sánchez ja no semblen tan extravagants ni allunyades de la realitat.
Internacionalment, Sánchez és vist com un líder amb alguna possibilitat (a diferència dels seus rivals) de dur Espanya a una etapa d'alguna cosa semblant a una certa estabilitat: podem pensar-ne el que vulguem, però la percepció que se'n té és aquesta, i evidentment l'enforteix. Pablo Iglesias, per moltes concessions que arribi a fer, serà sempre “el radical” d'un tauler polític en què s'ha produït una renovació generacional estrictament biològica: és a dir, amb líders que són joves d'edat, però amb maneres de pensar i d'actuar ben velles. Sobretot pel que fa a la dreta (PP, Vox), que, com bé assenyalava Ferran Sáez Mateu, està comandada per uns personatges ridículs i incapaços. Pel que fa a l'independentisme, Jordi Sànchez deia diumenge a Esther Vera que el president espanyol intenta rompre'l especulant amb el diàleg: potser no li cal, perquè l'independentisme català es romp molt bé ell solet, especulant amb la persecució judicial que se li infligeix, per calcular rèdits de partit. I pel que fa a la monarquia, Pedro Sánchez en té prou posant-se de perfil i deixant-la envescada en el seu propi espectacle. Ara com ara, no ho té tan malament.
