Passió i poesia de Josep Piera

Sota la direcció del també poeta Vicent Berenguer, les recuperades publicacions de la Institució Alfons el Magnànim no paren d’oferir-nos alegries amb els llibres que exhumen (amb perdó) del seu propi catàleg, i amb els títols que hi incorporen com a novetats. Entre aquestes últimes, constitueix una alegria major el volum Poesia completa 1971-2018, de Josep Piera, un dels poetes valencians més importants de l’anomenada generació dels 70 (mereixen comentari a part la poesia completa de Jaume Pérez-Montaner, publicada també pel Magnànim sota el títol Defensa d’una forma, i l’antologia de l’obra poètica de Joan Navarro, apareguda a Lleonard Muntaner Editor amb el títol de La nit transeünt ; també l’antologia de la poesia d’Enric Sòria, que ha publicat Proa amb el títol d’ Abans del vespre, tot i que Sòria ja pertany a la generació següent).

Tota la poesia de Josep Piera, de cap a cap, és un gran cant de celebració de la vida, i de gratitud pel regal que significa viure-la. Això ho expliquen molt bé Maria Josep Escrivà i Jaume C. Pons Alorda, que signen respectivament un pròleg i un epíleg al volum que situen l’obra i la figura de Piera dins el seu context estètic, històric, social i polític, i que ens brinden entusiastes invitacions a llegir-lo. I ho fan amb tota la raó, perquè els versos de Josep Piera neixen del més pur entusiasme i tenen la rara virtut d’encomanar-lo als seus lectors. Entusiasme per la meravella de viure, potser no tant des d’un punt de vista místic com des d’un altre molt pagà, que el du a exaltar el goig dels sentits, el desig, l’enamorament i els plaers de la carn com a fets transcendents, en el sentit que per ells mateixos justifiquen l’existència humana i li donen un sentit ple. Ara que som en dies de passió cristiana, aquests són poemes que tracten sobre la passió, però no entesa com a turment sinó com el més alt dels goigs, d’una manera que els acosta, segons com, al Llull del Llibre d’amic i amat, als sufís, al Càntic dels Càntics i, per descomptat, a l’encesa poesia amorosa d’aquell qui es diu Ausiàs March.

També als poetes andalusins tan estimats per Piera, que ell mateix ha versionat en català: fa un parell d’anys va publicar, amb Edicions de 1984, el seu diwan andalusí particular, un volum titulat Trobadors amb turbant, que recull les seves valuoses versions d’Ibn Khafaja, d’Ibn Hazm, d’As-Sumaysir o d’Ibn al-Abbar, entre d’altres. Que s’emparenten amb Catul, dins l’antiguitat, i amb Kavafis, Cernuda o Forcano, en la modernitat i el present. Una estirp tan antiga com la mateixa poesia i tan perdurable com la mateixa humanitat, un llinatge particularment noble i distingit: el dels poetes que són conscients de la fugacitat de la vida, però que no se’n planyen i s’hi aferren, sinó que ens fan veure el privilegi de viure-la i ens insten a ser valents per gaudir-ne. Entre aquests poetes de la llum, Josep Piera és un dels més eminents en llengua catalana. Llegiu-lo per primera vegada o revisiteu-lo, perquè en sortireu literalment vivificats.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF