Pacti qui pugui

“El poder desgasta, sobretot a qui no el té”. La cèlebre sentència de Giulio Andreotti sembla inspirar Ada Colau per tornar a postular-se com a alcaldessa, a pesar d’haver reconegut la derrota la nit electoral, i també les bases dels comuns, que han secundat la seva decisió a la búlgara manera (com solen fer tots els partits, d’altra banda) amb un 94% a favor. No sembla que l’ara famós cordó sanitari a l’independentisme sigui la prioritat de Colau: el tal cordó, si de cas, seria una conseqüència col·lateral de la vertadera prioritat, que és la pròpia supervivència política de la mateixa Colau i la del projecte polític dels comuns, des d’un bastió de poder important com el que representa la batllia de Barcelona. La vicealcaldia que li va oferir Ernest Maragall no li garanteix aquesta supervivència i, de moment (falta encara tota aquesta setmana fins dissabte, quan s’han de constituir els ajuntaments), ERC no ha fet el moviment d’oferir un pacte en què se li cedeixi la vara a Colau, cosa que encara podria afegir un darrer gir a les negociacions.

Si això no passa (i no té per què passar), l’única manera que Ada Colau repeteixi al càrrec és amb un pacte amb el PSC i acceptant els vots de Manuel Valls. I aquesta segona condició és el problema, clar. En política qualsevol cosa és possible, sobretot les menys edificants. Per exemple, tornar a pactar amb un soci al qual la mateixa Colau ja va expulsar del govern de Barcelona a conseqüència de l’aplicació del 155, i amb qui és previsible que les relacions tornin a ser difícils: a causa del nou escenari polític que generaran les sentències del judici de l’1-O (els judicis polítics tenen conseqüències polítiques), però també perquè ara el PSC torna al consistori barceloní amb les forces duplicades, havent passat de quatre regidors a vuit (i Colau més minvada, en haver passat d’onze a deu). I també, que no és poc, per haver de donar un paper rellevant a un dirigent com Jaume Collboni, un d’aquests polítics dièsel que aguanten el que sigui però que produeixen emissions de mediocritat altament contaminants (la seva recent etapa com a responsable de Cultura va ser particularment desoladora).

Ara bé, si només fos això, mira. Ada Colau pot justificar un pacte amb els socialistes confiant que quatre anys donen per a molt i que, amb ella d’alcaldessa, els comuns els poden afrontar millor que si no ho és. Qui promet despromet, qui dia passa any empeny, etc. Ara bé, acceptar els vots “de franc” de Manuel Valls ja és tota una altra cosa, és l’inici d’una caiguda segura. Fins i tot els infants saben que no s’han d’acceptar regals de desconeguts i, encara menys, de qui et vol mal. Valls fa el paper de la serp que incita Eva a tastar el fruit prohibit, i suposo que fins i tot els comuns, que són tan descreguts, saben com acaba la història. I els retorçats funambulismes de Ciutadans, fent veure que no secunden Valls en la seva generosa oferta, ja insinuen els plecs verinosos que hi ha al darrere. Qui t’odia només et donarà un cop de mà si és per fer-te caure d’una vegada.