El PSOE fa pujar la ultradreta

Espanya és el país on els feixistes es manifesten lliurement i amb la cara i els braços ben alts, mentre hi ha demòcrates que són condemnats a cent anys de presó per haver organitzat un referèndum. Tan sols aquesta situació, diguem-ne ambiental, és clarament favorable als interessos de l’extrema dreta. Però l’ocasió que li faltava a Vox per acabar de disparar les seves expectatives era exactament un error colossal com la repetició electoral de diumenge que ve. La devem al suposat guru Iván Redondo i a Pedro Sánchez, dos exemplars perfectament representatius d’una de les generacions de polítics més lamentables que s’han conegut, i que he de dir amb disgust que és la meva. Amb honroses excepcions (algunes de les quals també són a la presó), parlem de personatges d’entre trenta i cinquanta-i-tants anys prepotents, pedants, barroers, ignorants i porucs de quasi tot, que confonen la intel·ligència amb la mala intenció i la política amb un gran joc de rol pagat pels contribuents.

No es tracta tan sols que dos diaris publiquessin ahir sengles enquestes que situaven Vox com a tercera força: les enquestes l’encerten o no l’encerten, sense conseqüències per a qui les ha fet i divulgat. Es tracta que l’ofuscació del PSOE per repetir les eleccions -i per tant el fet d’afrontar aquestes setmanes decisives que hem passat des de la passivitat i la desídia- fa que entre molts votants s’estengui la sensació de desgovern i, per tant, la temptació de votar opcions noves i fortes (entre cometes) que veuen com un revulsiu o una alternativa al sistema. Aquest és el cas de Vox en aquestes eleccions, però el vent que ha generat el PSOE segueix anant a favor de l’extrema dreta passada la cita electoral: la situació de bloqueig previsiblement persistirà, el govern que n’acabi sortint serà necessàriament feble (fins i tot encara que es tracti de la gran coalició PSOE-PP, o especialment si es tracta d’aquesta opció, perquè la suma de dues febleses no dona fortalesa, sinó més feblesa) i això dona un ampli camp per córrer a un partit ple d’individus que divulguen, per exemple, la idea que l’expulsió dels migrants és una qüestió de salut pública, perquè els migrants porten malalties. Són disbarats que calen fàcilment en una població a qui s’ha acostumat, de fa anys, a viure amb la por de perdre les magres condicions de vida que encara els queden.

Iván Redondo i Pedro Sánchez són tan llestos que no van saber veure una obvietat: si Ciutadans es desfà, la immensa majoria del seu vot es reparteix entre el PP i Vox, i al PSOE només n’hi queda una porció ínfima. I això per un motiu que el sistema polític espanyol s’ha negat a admetre: que Ciutadans també és un partit d’ultradreta, com ho són els altres dos, amb petits matisos que els diferencien mínimament. Potser no hi ha prou espai per a tres forces d’extrema dreta, però sí per a dues. I qui en paga les conseqüències és el PSOE i la seva il·legítima i ridícula repetició electoral, però sobretot (i molt més important) ho paguem el conjunt de la ciutadania.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF