El PP s’assembla al PP

Criden l’atenció un parell de coses de la primera volta de les primàries del PP. La primera és que un registrador de Santa Pola, conegut dins el món de la delinqüència com a M. Rajoy, ni s’ha acostat al lloc dels fets ni ha dit ni pruna, ni sobre el procés ni sobre els resultats. Un expresident ni-ni, cosa per altra banda del tot previsible. Confirma que Rajoy, a còpia de silenci i d’ocultació, vol marcar distàncies respecte al partit que ha comandat durant molts d’anys com a secretari general i com a president, a fi de poder afirmar, davant dels tribunals si és necessari, que ell no sabia res de les causes criminals que el PP té pendents amb la justícia, i sobre les quals aniran caient les sentències en els propers temps. Ni de les causes, ni dels inculpats (o condemnats, quan n’hi hagi) ni del mateix partit. A mi què m’expliquen, jo soc un pacífic registrador de la propietat a punt de jubilar-se i no sé de què em parlen.

El segon punt a remarcar són els resultats, més que magres, obtinguts pel candidat García-Margallo. Encamellat com sempre damunt la seva petulància, el cert és que l’exministre d’Exteriors representava, dins la cursa per la presidència del PP, l’única opció mínimament semblant a un conservadorisme moderat. Ha esgarrapat poc més de sis-cents vots, una severa humiliació per a algú que representa que ha tingut algun pes dins els governs del PP i, sobretot, per a algú que s’escolta amb tant de gust a ell mateix. Vol dir només una cosa, i és que la militància del PP rebutja frontalment les moderacions i les temprances. Volen seguir la línia dura, encara més dura que la que va desenvolupar el govern del 155, perquè la seva interpretació és que varen caure per haver estat massa tous: el que havien d’haver fet era reformar la Constitució, però per prohibir els partits independentistes. I prou. Per altra banda, l’obscura temptació de Ciutadans i la seva extrema dreta desacomplexada segueix vigent per a ells, i per això han repartit les seves esperances entre una autoritària carregada de prejudicis com Soraya i un gallet fatxa com Casado. Margallo, per cert, ja ha anunciat que donarà el seu suport a Casado, perquè li pot més el revengisme contra la seva odiada Soraya que el moderantisme de boqueta que predica.

Sigui quin sigui el guanyador de la segona volta, el PP acabarà assemblant-se a si mateix, una organització autoritària i corrupta sorgida directament de l’herència del franquisme. No cal esperar, per tant, ni un instant de repòs ni de res que no sigui joc brut en la seva tasca d’oposició, que es veurà corregida i augmentada per la d’Albert Rivera i companyia. S’haurà de veure com condiciona això el govern del PSOE, un partit que en els darrers vint anys no ha fet altra cosa que anar a rebuf del PP i que és conscient de la seva feblesa parlamentària. El nacionalisme espanyol més reaccionari i més proper a l’antidemocràcia està molt lluny d’afluixar la pressió, i encara més de tirar la tovallola. I a Rajoy, que no el cerquin.