31/01/2013

Nóos i la ferida infectada

2 min

Iñaki Urdangarin, de qui fa poc vam saber que tenia la simpàtica humorada de signar els seus correus electrònics com " el Duque em... Palma... do ", degué perdre ahir l'enravenada. 8,1 milions de fiança, ni que sigui solidària amb un exsoci traïdor, són molts de milions, i deixen poc marge per a la presumpció d'innocència. "Al duc no li podia dir que es presentés a un concurs", va dir Jaume Matas quan el jutge li va preguntar per la naturalesa dels negocis que va fer amb l'Instituto Nóos en els seus anys com a totpoderós president del Govern Balear. Sense pretendre-ho, Matas va fer una síntesi insuperable dels mecanismes de la corrupció: hi ha persones per a les quals, senzillament, no regeix la legislació que sí que és d'obligat compliment per a la resta de la ciutadania. Urdangarin, en la seva qualitat de gendre coronadíssim, era una d'aquestes persones. També devien ser-ho, per cert i per exemple, Francisco Correa i els seus animosos col·legues de la trama Gürtel, sense oblidar-nos de la llarguíssima llista de delinqüents i desaprensius que han operat ben a pler i durant anys i panys amb diversos governs del PP i/o del PSOE. Però per a Urdangarin la impunitat era alguna cosa més: com a persona reial, era un dret de cuixa. El duc anava empalmat, com ell mateix presumia, i no content de fer-li fills a la seva borbònica esposa, també es permetia de rebolcar-se assíduament amb la legalitat vigent.

Parlant de la senyora d'Urdangarin, i com s'ha remarcat a bastament, ella és l'única implicada en l'afer Nóos que no ha estat fustigada per la justícia. El jutge Castro i el fiscal anticorrupció poden ser valents, però no tant. O potser, senzillament, el que no són és idiotes. Ni imputació, ni fiança, ni res de res. Ella és de mel i sucre. Enhorabona, infanta. Això també s'ha recordat a tort i a dret, però no sobra insistir-hi: les paraules del seu pare, Joan Carles Tarzan de Borbó, segons les quals "la llei és igual per a tothom", serviran d'epitafi burlesc a la memòria del seu regnat.

Que una senyora escapi de la justícia pel simple fet de ser filla d'un monarca decadent és inquietant, però no és l'únic motiu d'inquietud en tot aquest assumpte. També ho és que en el judici contra Nóos actuï com a acusació el sindicat d'ultradreta Manos Limpias, que ha trobat en la lluita contra la corrupció una justificació a la seva indesitjable existència. Aquí és on s'han d'extremar les cauteles: quan la sospita de frau i saqueig es generalitza en una democràcia, el perill immediat és que prosperin els falsos demòcrates i els demagogs. Quan la confiança en les institucions i en els representants legítims de la ciutadania es deteriora fins a infectar-se, com està succeint, acostumen a aparèixer el pus i la gangrena. Perquè això no succeeixi, cal netejar la ferida amb diligència i sense contemplacions. Però com que ja sabem que la ferida no es netejarà (la negació de Rajoy a celebrar un ple al Congrés sobre la corrupció), és inevitable que la gangrena es produeixi.

stats