Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

No s'hi val a badar

S'ha dit i repetit que la diferència fonamental entre la política espanyola i la catalana és una qüestió d'eixos: mentre que la cosa pública hispànica giraria entorn d'un sol eix ideològic (el que podríem anomenar l'eix social, que separa la dreta de l'esquerra, PP i PSOE), la política catalanesca ho faria al voltant de dos eixos simultanis: un idèntic eix social, que va de dreta a esquerra, més un anomenat eix nacional, que divideix els partits en les diferents gradacions del catalanisme i de l'espanyolisme: des de l'independentisme d'ERC (o, en els últims anys, de SI i les CUP) fins a la defensa sense fissures de la unitat d'Espanya (PP i Ciutadans), passant pel federalisme del PSC i el tradicional catalanisme de peix al cove que fins fa poc abanderava CiU.

Deixant de banda que aquesta diferenciació no és del tot exacta (en la política espanyola, el debat nacional no configura ben bé un eix, però sí un nervi que recorre tota l'obra de govern dels diferents executius que han governat des de Madrid, fossin d'un color o d'un altre), la novetat en les pròximes eleccions catalanes és, òbviament, que l'eix nacional ocupa en primer terme els programes dels partits en lliça, i que la qüestió més rellevant per dirimir és la definició de Catalunya com a subjecte de sobirania. Això no havia passat fins ara: en totes les eleccions al Parlament anteriors, l'eix dreta-esquerra apareixia com el dominant, de manera que la discussió estava entre revalidar el poder de la massa social que representa CiU o el de la que van representar, en el seu moment, els tripartits. Dos pols de representació i d'influència que més o menys jugaven -o van jugar durant uns anys- al 50%.

Tot això ha canviat de manera substancial en els dos anys d'aquesta breu (i decebedora) legislatura que ara expira i, no cal dir-ho, d'ençà de la mani de la Diada. Ha variat completament el paradigma i l'eix polític de discussió. Amb la diferència que, ara, els percentatges de representativitat i influència no es juguen al 50%, sinó que a simple vista es constata que existeix, a Catalunya, una majoria molt clara a favor de l'estat propi o de la independència pura i simple, segons les denominacions. El debat entre dreta i esquerra s'ha postergat (sorprenentment si es vol, en època de crisi, atur i retallades, però el fet és que s'ha postergat), a l'espera que es resolgui la qüestió nacional.

Per això no s'hi val a badar, és a dir, no s'hi val que el vot catalanista es despisti. Si la ciutadania catalana vol de veres resoldre per fi el que s'ha anomenat el problema catalán , cal una composició al Parlament com aquesta: majoria forta (si pot ser, no absoluta) de CiU, ERC com a segona força, i una presència sòlida d'ICV (tercera o quarta força). Tota la resta són vuits i nous i cartes que no lliguen, equivalents a malbaratar forces i potencialitats. Totes les opcions són respectables i legítimes, però algunes són eficaces i altres, senzillament, no serveixen per a res.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF