30/09/2018

No hi ha temps per a la nostàlgia

2 min

Existeix un independentisme no màgic, sinó de parc temàtic, que es pensa que fer república és intentar anar a garrotades contra la provocació més grollera possible (la manifestació de Jusapol) per acabar fent el ploricó perquè els Mossos els van malmenar. El ploricó consisteix a exigir la dissolució dels Mossos i la dimissió del conseller Buch i denunciar el president Torra per “anar contra els antifeixistes”. Si algun dia es cansen de donar lliçons als altres, tal vegada descobreixin que l’esperit revolucionari i la lluita contra el feixisme són vies de civilització que requereixen més coratge i intel·ligència dels que calen per regalar arguments, portades i vídeos a tot el nacionalisme espanyol, des de Vox fins al ministre Borrell passant pels seus mitjans de comunicació. L’independentisme de parc temàtic, en tot cas, competeix en eficàcia com a instrument de l’unionisme amb el PP i Ciutadans, amb els quals solen coincidir en vots i demandes. Per cert, la manifestació dels policies orgullosos d’apallissar ciutadans indefensos va ser la viva imatge del fracàs i el ridícul. Ells solets s’enfonsen perfectament en la misèria, no cal que ningú els hi acompanyi.

Una altra cosa, certament, va ser la concentració a la plaça Sant Jaume, que va connectar amb l’esperit de l’1-O i que per això mateix no ha merescut tanta atenció dels mitjans, especialment dels del 155, que prefereixen llepar-se els dits publicitant “la gossada” (diari Abc ) independentista que els va fer el regal tan cobejat d’unes imatges de violència, i a més amb els Mossos. L’esperit de l’1-O, però, no ven tant, perquè és un esperit de mobilització i organització civils, de pacifisme, de tolerància i de respecte que no és útil a cap plantejament que no sigui el de la radicalitat democràtica. És molt més complex i articulat, i, a diferència d’altres postures que es pretenen més radicals, és viu.

Per això mateix, la nostàlgia pel que va passar avui fa un any és un exercici autocomplaent però estèril. Hi haurà temps per a nostàlgies quan tot això hagi acabat, i no serà aviat. L’1-O, però també abans i sobretot després, han deixat en la més crua de les evidències un estat de dret i un sistema polític. Es va aplicar el 155, es van conculcar drets i llibertats fonamentals, hi ha presos i exiliats polítics, i un judici polític contra ells tindrà lloc en els propers mesos. El conflicte entre Catalunya i Espanya s’ha instal·lat (més larvat que explícit, però present) a l’agenda europea, i la pugna per la internacionalització del Procés serà llarga. La brutalitat i les mentides de fa un any li van fer perdre Catalunya a Espanya (o van independitzar l’estat espanyol de Catalunya, per dir-ho en paraules d’algú tan poc sospitós d’independentisme com el ministre Ábalos). La resposta a tot això exigeix encara la celebració d’un referèndum acordat i reconegut internacionalment. I demana cancel·lar els ploricons: els de les nostàlgies ensucrades i els de les enrabiades de panfonteta.

stats