VISCA EL SISTEMA

'Ninguém solta a mão de ninguém'

És imprescindible que sapiguem que estem davant d'un problema greu 

Al Brasil hi ha hagut homosexuals que han votat per Bolsonaro i que han celebrat la seva victòria als carrers, malgrat que ell mateix hagi dit que s'estimaria més que un fill seu morís abans que no pas que fos gai. De la mateixa manera, Trump va rebre vots de dones i d'hispans, a pesar d'haver-los manifestat menyspreu i odi. Sense creuar l'Atlàntic, aquí hi ha molts treballadors que estan ben contents cada vegada que el PP guanya unes eleccions, perquè és el partit que han votat, o que estan convençuts de defensar la democràcia i la llibertat quan dipositen el seu vot per Ciutadans. Potser val la pena recordar que, en el seu moment, hi va haver empresaris jueus que van posar diners per impulsar la candidatura d'Adolf Hitler a la cancelleria alemanya.

L'onada global de l'extrema dreta no ha de dur a pensar que de sobte el món s'ha omplert de neofeixistes

La frase del títol l'he coneguda pel politòleg Antoni Lluís Trobat, i és la que corre aquests dies per les xarxes socials brasileres entre les persones que viuen la victòria de Bolsonaro com el que és, una gran desgràcia. Diu: “Que ningú deixi anar la mà de ningú”. A l'interessantíssim article del cantautor Caetano Veloso que publicava diumenge aquest diari, llegíem una anàlisi del fenomen Bolsonaro que permet veure paral·lelismes evidents i inquietants amb la situació a Espanya: un país que venia de molt enrere i molt avall pel que fa a les llibertats ciutadanes i al progrés de la societat, que durant uns anys va semblar que avançava fins a convertir-se en una democràcia sòlida, i que en poc temps fa un retrocés terrible i de conseqüències difícils de preveure. I amb “un ampli sector de la premsa dominant” que difon un relat completament capgirat de la realitat, en què els agressors apareixen com a agredits, les víctimes com a botxins i els repressors com a alliberadors. I en què l'esquerra naufraga o trontolla: les veritats (però també les mentides) sobre la corrupció del Partit dels Treballadors han posat en safata als sectors brasilers més reaccionaris la tasca d'assetjament i demolició pròpia de les dretes extremes de tot arreu, que en aquest cas ha culminat amb l''impeachment' a Dilma Rousseff i l'empresonament de Lula da Silva (encara ha fet prou Fernando Haddad salvant els mobles amb un 45% del vot). Com explicava aquest cap de setmana el fotoperiodista Jordi Borràs, el dic de contenció de l'extrema dreta no és el centredreta, sinó l'esquerra. I quan l'esquerra falla, ells prenen força.

L'onada global de les extremes dretes (recordem que un excol·laborador de Trump, Steve Bannon, prepara una aliança global de partits d'ultradreta per després de les eleccions europees, The Movement) no ha de dur a pensar que de sobte el món s'ha omplert de neofeixistes. Vol dir més aviat que hi ha desencantament, desafecció, ràbia i molta desinformació entre capes molt àmplies de la ciutadania occidental. No es tracta de fer sonar alarmes ni de causar més estridències, però sí que és imprescindible que sapiguem que estem davant d'un problema greu per a nosaltres mateixos i per als més joves. Que ningú deixi anar la mà de ningú.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF