Misc 07/03/2013

De Montesquieu a Rodríguez Sol

i
Sebastià Alzamora
2 min

Trias politica no és el nom d'una família de dirigents convergents, sinó l'expressió llatina amb la qual es coneix el que habitualment anomenem separació de poders . En principi, la teoria -que signa Montesquieu, però que arrenca des de Plató i Aristòtil- és senzilla d'entendre: es tracta de repartir les funcions de l'estat, de tal manera que existeixi un organisme públic que es faci càrrec de cadascuna d'aquestes funcions, de forma distinta els uns respecte dels altres. D'aquí va sorgir la repartició de poders dels estats moderns: el legislatiu, l'executiu i el judicial. L'altra pota de la taula és la consagració constitucional dels drets fonamentals. Sense una d'aquestes potes, la taula va coixa i balla de mala manera.

Això és el que vam estudiar a l'escola i a l'institut, i fins i tot en aquella edat tan primerenca ens va semblar que ho enteníem. No era difícil: existeixen una sèrie d'òrgans públics que s'encarreguen dels tres poders, i després la ciutadania -i la sobirania- resideix a casa de cadascun de nosaltres. Això és el que significa ser ciutadà d'un estat de dret, i feia la impressió que, a pesar d'haver patit una guerra civil salvatge i una dictadura no menys salvatge, tots o la immensa majoria dels ciutadans de l'estat espanyol érem capaços de fer-nos càrrec dels drets i els deures, individuals i col·lectius, que comporta aquesta formulació. Una formulació exitosa, tot sigui dit, en un gran nombre d'estats dels que formen la Unió Europea, la pertinença a la qual va ser en el seu dia un gran èxit espanyol.

Però Espanya, com demostra la seva mateixa història, té tendència a tirar pel dret i pel seu propi camí. La trias politica és una assignatura a la qual tothom es matricula però ningú assisteix a les classes, i així ens va. Espanya deu ser el país de la UE en què amb més freqüència, i de manera més traumàtica, es barregen i s'interfereixen els poders de l'estat. L'executiu judicialitza, el judicial legisla i el legislatiu viu a l'espera del que diguin els altres dos. D'aquesta manera no hi ha estat de dret possible, i encara menys democràcia. Afegim a això una ciutadania addicta a la filosofia del guany fàcil i immediat (mentre hi va haver calés per a tothom, ningú va tenir cap queixa), i tindran com a resultat la farsa presumptament democràtica que hem viscut en els últims trenta-cinc anys.

Una farsa que ara es condensa en la figura del dimissionari (a la força) fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. Que els caps pensants del nacionalisme espanyol el presentin com un contaminador de l'opinió pública, mentre les veus cantants del nacionalisme català el veuen com una víctima de la mateixa mena de tripijocs que ells mateixos han practicat durant anys i panys, és una bona mostra del que intentàvem dir. Rodríguez Sol deu tenir moltes ganes d'engegar tothom a passeig, i de motius no li'n falten. Ara bé: que no se li acudeixi tornar a la seva Mallorca natal, perquè aleshores veurà el cadàver de Montesquieu en plena descomposició.

stats