15/09/2011

Mil vegades Espanya

2 min

"La idea de l'Espanya plural és Espanya plural, però Espanya", va afirmar ahir Zapatero al Congrés de Diputats, amb un embarbussament d'antologia. Home, d'entrada, contents de tenir notícies seves, don José Luis, perquè ens pensàvem que ja no hi era. I contents també de comprovar que la seva reconeguda capacitat per als equilibrismes retòrics continua intacta, si no és que, amb aquesta, ja podem dir que s'ha superat a vostè mateix. Li va faltar potser afegir alguna filigrana del tipus "Espanya no vol ser pluralitzada, qui la pluralitzarà? El pluralitzador que la pluralitzi, bon pluralitzador serà". Hola don Pepito, hola don José.

La frase del president espanyol té aparença de galimaties, però per poc que un se la miri, té un significat ben clar i distint: aquella famosa Espanya plural que ell tant va predicar era, al capdavall, Espanya. Plural, això sí, perquè no queda més remei que admetre que Espanya és tan gran que té cabuda fins i tot per a fenòmens paranormals (com Catalunya), però això no fa, lògicament, que deixi de ser Espanya. Ben al contrari, Espanya és cada dia més Espanya, si és que això és possible. De fet, d'acord amb la visió del patriotisme espanyol (i que ara Zapatero també reconeix com a seva, per si no ens n'havíem adonat), el món es divideix en dues parts fonamentals: Espanya i Fora d'Espanya. Fora d'Espanya és terra incògnita, plena de coses rares com els EUA, la Xina i la UE, que tenen tirada a estressar el president d'Espanya amb exigències econòmiques que el fan passar, sense solució de continuïtat, de la gesticulació d'esquerres a la realpolitik de dretes. I després hi ha Espanya, que es compon de tot el que hi ha dins d'Espanya, fenòmens paranormals inclosos. Per tant, és plural, però és Espanya. De fet, Espanya és com l'Esperit Sant, que pot agafar aparença de colom però igualment segueix sent l'Esperit Sant, que a la vegada és una de les tres persones que formen la persona única del Déu omnipotent. Un embolic, però és que els dogmes ja ho tenen, això: no es pot aspirar a entendre'ls. Els acceptes o no els acceptes, i si no els acceptes ets un heretge.

Zapatero, doncs, va dir això de l'Espanya plural per animar els catalans i altres fenòmens paranormals, de la mateixa manera que va dir que donaria suport a l'Estatut o que podria haver dit el que fos. És la mena de coses que diuen alguns homes malvats, sense pensar-hi gaire, en els moments de passió. El catalanisme ha fet el paper de la damisel·la entabanada que hi cau de quatre grapes (literalment) i que de debò es pensa que el seductor es casarà amb ella. Però el malvat sempre té sortides: "No et queixis, que amb mi has passat els millors moments de la teva vida", li respon. Com Zapatero, quan afirma que els seus mandats han comportat "una millora substancial" per a Catalunya. Ja ho pot ben dir: laminació de l'Estatut, dèficit d'inversions, reforma constitucional excloent i desprotecció jurídica i legal del català. Un exitàs. L'Espanya plural i jo som així, senyoreta.

stats