Més enllà de la paciència

Les lamentacions de Quim Torra (i també, d’Iñigo Urkullu) per la invasió competencial que suposa l’estat d’alerta, així com els discursos patrioters de Pedro Sánchez (intentant presentar-se com el cabdill que ha de dur a la victòria contra el virus una España unida que no hi entén de territoris ni ideologies), són actituds demagògiques i barroeres, però sobretot inadequades pel que fa al cas. Ridícules, també. Es retroalimenten amb un catalanisme plorós (o un independentisme plorós) abonat al prejudici que d’Espanya no pot venir res de bo, i amb un nacionalisme espanyol que no perd ocasió, per insensata que sigui, d’exercitar el seu supremacisme. Només als molt viciosos del Procés els pot importar aquests dies la unitat d’Espanya o la preservació de les competències de Catalunya (competències obtingudes pel procediment del peix al cove, però aquesta seria una altra història), però això tenim.

No són més tranquil·litzadores les set hores de retard damunt l’horari previst amb què va acabar compareixent dissabte el president espanyol, i que tot indica que van ser degudes a discrepàncies fortes amb els socis de Podem: en qualsevol cas, que en un govern de coalició no hi hagi ningú del soci més petit al pont de comandament polític d’una crisi com aquesta resulta més que significatiu. I són del tot menyspreables els intents del PP i Vox (Ciutadans estan prou callats de moment, i que duri) per intentar associar les manifestacions feministes del Dia Internacional de les Dones amb la progressió del virus a Madrid. La petició de Santiago Abascal de detenir Torra i Urkullu per -segons ells- haver paralitzat les mesures de seguretat contra l’epidèmia ja entren dins el deliri. Algú em dirà que no s’han de comentar les proclames dels dirigents de Vox, però fa de mal ignorar-les si tenim en compte que aquest partit és el tercer en representació al Congrés de Diputats.

Tot aquest despropòsit de topades i retopades dels polítics, condimentat amb les aportacions dels trols de guàrdia de la premsa espanyolera, l’hem suportat aquests dies els ciutadans amb una força de l’esperit que ja va més enllà de la paciència. Evidentment actuen d’aquesta manera perquè ni amb tota la població tancada a casa no poden deixar de pensar en les eleccions (basques i gallegues, quan s’arribin a celebrar, i catalanes, quan se’n fixi la data). També perquè no en saben més, perquè duen massa temps agafats a aquesta rutina d’enfrontaments, i la peresa mental els impedeix de deslligar-se’n i posar-s’hi una mica per sobre. Mentrestant Madrid queda sense tancar, Catalunya sense confinar i el port i l’aeroport de Palma només amb el trànsit reduït a la meitat, quan és obvi que és imprescindible tancar-los. ¿És possible que s’estigui intentant no destorbar massa les companyies aèries, els bancs, els grans empresaris turístics i altres amics habituals? Tenim dret a no pensar bé, mentre ens confinem responsablement a casa i contemplem perplexos com els nostres representants electes no superen la seva mediocritat ni tan sols en una ocasió així.