Maragall, el problema era el 3%

Com a batle, va ser el millor que podia ser en el context que li va correspondre

A Pasqual Maragall li comença a passar com a Adolfo Suárez: va ser una figura discutida, bescantada i finalment expulsada de mala manera de l'escena política (a mans, principalment, dels “seus”) i amb el pas del temps s'ha convertit en un símbol de virtuts polítiques i humanes, amb qui no hi ha polític que no es vulgui comparar. Tots o quasi tots invoquen com a seu el llegat de Maragall, o allò que han volgut projectar-hi: generalment, una capacitat d'arribar a acords i pactes que avui hauria desaparegut, sempre per culpa dels altres.

Maragall va tenir l'encert, vist ara, de denunciar dins el Parlament la corrupció de la política catalana, i particularment la de CiU

Maragall representa l'entesa i l'acord en els seus anys com a alcalde de Barcelona (no es du a terme amb èxit una operació com la dels Jocs Olímpics sense aquestes qualitats), mentre que com a president de la Generalitat el seu mandat va tenir més a veure amb el conflicte: la seva idea d'arribar a una convivència equilibrada de Catalunya amb els pobles d'Espanya (el federalisme asimètric) i el seu suport pràcticament en solitari a l'incipient Zapatero que es va alçar guanyador de les primàries del PSOE enfront de José Bono l'any 2000 –pocs mesos abans de l'assassinat d'Ernest Lluch a mans d'ETA– van dur a l'inici de la negociació del nou Estatut de Catalunya. Però la història es va resoldre, primer, amb la dissolució de l'Estatut català dins un cafè per a tothom de nous Estatuts per a totes les comunitats autònomes (en què molts deien pestes de la nova llei catalana però intentaven copiar-ne els articles que els anaven millor, com va succeir amb la clàusula Zaplana de l'Estatut valencià). I va acabar amb la conxorxa de Zapatero, Artur Mas i José Montilla per fer caure Maragall i substituir-lo per Montilla com a candidat a la presidència. Pocs després que això succeís Maragall, encara com a president de la Generalitat, va visitar la llibreria Blanquerna de Madrid juntament amb el ja candidat Montilla: davant seu va escollir una novel·la de Leonardo Sciascia titulada Els apunyaladors.

La praxi maragallista: visió, vincle personal i honestedat

Com a batle, Maragall va ser el millor que podia ser en el context que li va correspondre. Com a socialista a la seva manera, va ser una alternativa al corporativisme desaprensiu i cínic d'un Narcís Serra o del mateix Montilla. Com a president ho va ser només tres anys, i tres anys convulsos (tot i que d'unes convulsions diferents de les actuals). Però va tenir l'encert, vist ara, de denunciar dins el Parlament la corrupció de la política catalana, i particularment la de CiU (i la que hi ha havia dins el PSC, de retop). Aleshores va ser un escàndol, però ara ja fa temps que CiU no existeix, fragmentada en un ball de sigles i una àmplia diàspora de personatges que intenten deslliurar-se del pes de la corrupció pujolista. Pel que fa al PSC, fa uns dies Ernest Maragall va comminar els seus dirigents a no tornar a esmentar el nom del seu germà, després que ho fes Salvador Illa. I si pogués fer-ho, segurament Pasqual Maragall s'alegraria de l'excel·lent edició que ha fet Ignasi Moreta del primer volum de l'obra completa de Joan Maragall, que n'aplega la poesia i el teatre.

EDICIÓ PAPER 23/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF