14/06/2011

Llums i fars de l'era digital

2 min

En pocs dies de diferència, les xarxes socials han fet famosos dos personatges d'aquests de sucar-hi pa. Un és aquest congressista del Partit Demòcrata americà, Anthony Weiner, que es dedicava a enviar, a través de Twitter, fotos de la seva persona en roba interior, fent perfils i postures. Les imatges anaven destinades a un grup de seguidores (no es pot descartar que en realitat fossin una colla de paios del Tea Party amb mostatxo) amb les quals el senyor congressista intercanviava missatges de contingut eròtic. L'home es va animar fins al punt que va començar a fer circular fotos seves en calçotets o despullat de cintura en amunt: la resta ja és història, igual que la seva prometedora carrera política, que se n'ha anat en orris per culpa d'aquesta vodevil. Weiner, que té el mèrit d'haver donat un nou contingut a l'expressió fer el ruc , ha perjudicat també la carrera, no menys promissòria, de la seva dona, assessora de Hillary Clinton. Vaja, que el senyor Weiner s'endú el premi Ficus al betzol de la setmana.

La segona història és més tèrbola. Resulta que Amina Arraf, la suposada blogaire siriana, lesbiana per a més senyes, detinguda per la policia de Damasc, que en poc temps s'havia convertit en un referent internacional de la lluita contra el règim dictatorial de Baixar al-Assad (hi havia a la xarxa una campanya molt activa pel seu alliberament, Free Amina Arraf), ha resultat ser una estafa. Amina Arraf no va existir mai, era una ficció creada per algú que signa com a Tom MacMaster i que, segons diu, resideix a Istanbul. És un tipus d'impostura que ens resulta familiar: s'assembla a la d'Enric Marco, que es va fer passar per un deportat als camps nazis de concentració i extermini, o a la de Tania Head (nom fals de la catalana Alícia Esteve Head), que va fingir ser una supervivent de l'11-S. El muntatge d'Amina Arraf ens en presentaria, si de cas, la versió 2.0. Com succeeix en el cas del congressista Weiner es tracta d'una imbecil·litat, però amb una diferència substantiva: la imbecil·litat de Weiner només té conseqüències per a ell (bé, i per a la seva senyora), mentre que la del tal Tom MacMaster resulta altament perjudicial per als moviments opositors sirians, que veuen minada la seva credibilitat, en benefici del govern despòtic que intenten combatre. "Mai vaig esperar aquest nivell d'atenció", confessa Tom MacMaster en una nota en què es mig disculpa, i això ens fa venir al cap dues preguntes. Una, què ho fa, que els impostors trobin tan atractiva la idea de fer-se passar per víctimes de grans debacles de la història recent? I dues, què podem pensar d'uns mitjans i d'una ciutadania disposats a donar per vàlid qualsevol contingut que li arribi a través de la xarxa, sense contrastar-lo ni sotmetre'l a una mínima anàlisi? Què es pot esperar de nosaltres, quan queda clar que tant ens se'ns en fot consumir falses activistes lesbianes damasquines com congressistes demòcrates en calçotets? Com va dir aquell, vindran més anys dolents i ens faran més cecs.

stats