09/03/2016

Literatura i gerontocràcia

3 min

Jorge Luis Borges amb María Kodama, Rafael Alberti amb María Asunción Mateo, Camilo José Cela amb Marina Castaño són exemples de grans escriptors que en la fase final de les seves vides s’han fet encara més famosos del que ja eren no tant pels seus testaments literaris com per haver tingut alguna mena de revifalla que els va dur a aparellar-se amb dones molt més joves que ells, passant d’aquesta manera, en la seva edat més provecta, de la glòria de les enciclopèdies i els suplements literaris a l’escuma de les pàgines de les revistes del cor, que podem consultar d’amagat cada vegada que acudim al dentista. Més discret, no em consta que Gabriel García Márquez s’emboliqués amb cap dona jove en els últims anys de la seva vida, però sí que va tenir l’amabilitat de clausurar el seu brillant periple artístic amb una novel·la breu, Memoria de mis putas tristes, que no tan sols és un frau d’escriptura sinó també un remei infal·lible contra la luxúria a càrrec d’un vell verd a qui se li n’ha anat del tot la pinça.

El mateix García Márquez, quan no era tan ancià però sí que ja era prou adult, va protagonitzar a mitges un episodi galant en què ell mateix i Mario Vargas Llosa varen acabar a bufetades dins un local de Barcelona (eren els anys del boom de Carme Balcells) a causa d’un tema de faldilles. No són pocs els comentaristes i crítics que han celebrat aquesta anècdota com un dels grans moments de les seves vides.

Ara és precisament el susdit Vargas Llosa el que ingressa al club dels escriptors il·lustres que, arribats a les velleses, considera arribat el moment d’aparellar-se amb una dona 14 anys més jove que ell, ni que aquesta dona es digui Isabel Preysler. Vargas Llosa sempre ha tingut una relació curiosa amb el sexe femení, que passa per una ardent història amb una seva tieta, una llarga aliança matrimonial amb una cosina seva i que culmina (si no hi ha més novetat) amb un nuviatge amb la mestressa dels bombons Ferrero Rocher i de les rajoles Porcelanosa.

No passa res, només faltaria que ens fiquéssim en la vida privada d’algú, ni que siguin cèlebres moralistes arribats a un cert ocàs de les seves trajectòries. Ara bé, d’ençà que a l’admirat (i ho dic sincerament) Mario Vargas Llosa li va agafar per defensar projectes polítics tan necessaris com la UPyD de la senyora Rosa Díez, a fustigar-se una vegada i una altra amb la unitat d’Espanya (ell, que és peruà), a publicar novel·les que no s’assemblen ni de lluny a les seves creacions de fa uns quants anys, i a lamentar-se que el facin sortir sense gaire respecte a les revistes del cor, com si ell estigués lliure de fer el paper d’estrassa que ja varen fer en el seu moment els literats que hem recordat, hem d’admetre que ens trobem una mica desconcertats. No sabem si ens hem de subscriure al The Times Literary Supplement o bé a la revista ¡Hola!, que tant sembla inquietar la consciència de la magnífica La ciudad y los perros. No ho sé, potser que es prengui un bombó de xocolata i hi vagi reflexionant, ell que era un dels últims maîtres à penser.

stats