11/07/2011

L'hora dels lampistes

1 min

La portada de l'ARA de dissabte era com un mirall: hi apareixien, encarats, dos senyors barbuts que competeixen per la presidència del govern d'Espanya, i que tenen a primer cop d'ull més coses en comú que no pas diferències substantives que els distingeixin. La imatge quasi especular dels candidats del PP i del PSOE també era un òptim retrat del punt al qual ha arribat la política espanyola després de trenta anys de democràcia estovada al bany maria de la modèlica Transició. Rubalcaba i Rajoy, Rajoy i Rubalcaba: abandoneu tot entusiasme.

Res de joves petulants amb pretensions de canviar el món (inclosa Espanya, que és el més difícil), com Zapatero quan va arribar al poder; res de castellans visionaris amb ínfules de grans estadistes, com Aznar. S'han acabat els líders, ha arribat l'hora dels lampistes. Per a qui conegui la sèrie, és com si Sir Humphrey, de Sí, ministre , es presentés a les eleccions, i per duplicat. Per a qui no la conegui, estem parlant de rellotgers de la política, bons coneixedors dels seus mecanismes interns, impecables servents de l'Estat, que evitaran escrupolosament fer la més mínima aportació al debat de les idees. Possiblement eficaços (o no), però fins i tot més avorrits i mediocres que el que hem vist en els últims catorze anys. Ah, pel que fa a allò de la pluralitat nacional i cultural d'Espanya, Rajoy i Rubalcaba també segueixen una idèntica recepta: mà de ferro dins guant de seda. I, quan convé, mastegot sense guant ni res.

stats