09/07/2012

L'excel·lència d'un model productiu

2 min

Dins el subgènere dels articles d'estiu, en els darrers anys han guanyat pes específic els dedicats a la pràctica del balconing , aquesta disciplina injustament no olímpica que consisteix a arribar a Mallorca, baixar de l'avió, perdre el senderi a còpia de calimotxos i saltar pel balcó de l'habitació de l'hotel, a veure què passa. Sol passar que els atletes es produeixen lesions més o menys severes, segons l'alçada del balcó, però ells hi perseveren, amb energia digna de millor causa. No s'aixequen ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, sinó que es retiren molt i molt i molt tard, i estrepitosament borratxos. Quan les lesions són més severes, als balconistes més aferrissats els acostuma a sobrevenir la mort, però ni així no escarmenten.

L'última notícia sobre aquesta mena de pràctica no ha estat letal, però de tota manera resulta altament estimulant: divendres passat, un súbdit britànic de disset anys va arribar al matí a l'aeroport de Son Sant Joan, es va reunir al nucli turístic de Magalluf amb uns amics que l'hi esperaven, es van posar fins al cul de tot el que van trobar, i, a les hores petites, li va venir de gust deixar-se caure des del balcó de la seva habitació d'hotel, a vuit metres d'alçada. Es va trencar un genoll i una vèrtebra, es va lesionar peus i braços, però no va morir. Tot un èxit.

En el moment més cru de la crua crisi (notin vostès l'al·literació), les forces de l'ordre illenques declaren al diari Última Hora que els excessos alcohòlics "estan causant estralls" entre la turistada juvenil, i que, a més de les sempiternes caigudes des dels balcons dels hotels, també s'han disparat els casos de coma etílic. En una paraula, que pot semblar que estem en crisi, però que això continua essent una festa, i de cada any més divertida. Els hotels es troben lluny de la plena ocupació (al 71%, més o menys), i les terrasses dels restaurants habitualment destinats als guiris s'esllangueixen entre taules buides i ofertes de plats de pasta a la bolonyesa a sis euros, però des del mes de juny s'han creat un grapat de llocs de feina (que duraran tres mesos) i, sobretot, han arribat els adolescents disposats a estimbar-se per gravar la gesta en vídeo i penjar-ne el resultat a les xarxes socials. Estem salvats, doncs.

La causa d'aquesta situació envejable és, no ho dubtin, el no menys magnífic model productiu que en els darrers trenta anys ha estat hegemònic a les Balears, a Catalunya i a Espanya: turisme de borratxera barata, sector serveis organitzat de qualsevol manera, febre del totxo que ha desembocat en una remissió traumàtica, especulació sense manies, corrupció política i institucional, i arribada pel broc gros de fons europeus que, ai las, s'han esgotat. Era l' España va bien d'Aznar, o la suau desacceleració que pronosticava Zapatero. Ara que no sabem ni per on girar-nos, potser que apliquem una balcotaxa als dionisíacs turistes que ens queden. O que ens encomanem a l'esperit de la roja i li preguntem a mister Adelson com ens ho fem per sortir-ne, d'aquesta.

stats