L'endemà serà dilluns
Demà és previsible que passi una cosa força curiosa, i és que l'embranzida de les protestes dels indignats s'estavelli contra els resultats de les urnes. És a dir, que després d'haver omplert Espanya, i Catalunya, d'efervescència roja, ens trobem de sobte amb un mapa autonòmic intensament blau (aquests gomets blaus que tenen al carrer Génova i amb els quals l'alcalde Hereu ha intentat acollonir els seus potencials votants). A Catalunya la cosa és una mica diferent perquè el PP no hi té aspiracions hegemòniques. Però sí decisòries: després del bon resultat obtingut el 28 de novembre, el PP té ara l'oportunitat de consolidar-se, també en l'àmbit municipal, com a tercera força de la política catalana, més que més si obté el trofeu altament simbòlic de la batllia de Badalona per al púgil Xavier García Albiol. No es pot dir que sigui poca cosa, per al partit dipositari de les essències del patriotisme constitucional i de la mà de ferro contra les epidèmies d'immigrants infecciosos.
Tot i que també pot passar una altra cosa, i és que els nois de Democràcia Real Ja hagin aconseguit, sense proposar-s'ho, desvetllar una mica el vot somnolent d'esquerres que ronca, profundament desmobilitzat per la inconsistència de les candidatures que el representen, a moltes ciutats i pobles de la pell de brau, més les illes adjacents. Vull dir que, en aquelles comunitats en què la intenció de vot està prou repartida i el marge és relativament estret (com Castella i Lleó o, ehem, les Balears), podria ser que el PP tingués encara alguna sorpresa desagradable. O també pot ser que arrasi i que s'endugui aquestes comunitats amb majories absolutes aclaparadores. En acabar comptarem, però els partits s'han de jugar fins al final, etcètera. Per altra banda, en el moment d'escriure això falta saber què faran els indignats els dies d'avui i demà, després que la Junta Electoral Central hagi tingut l'ocurrència de prohibir-los sortir al carrer durant el cap de setmana electoral. És evident que la decisió de la Junta ha estat una sobredosi de vitamines per als nois de les acampades, de manera que és raonable jugar-se un pèsol que no es quedaran de mans plegades i que tindrem una jornada de reflexió prou intensa i acolorida, una mica a l'estil de la del 13 de març del 2004, la del pásalo!
Poden passar moltes coses, doncs, però en qualsevol cas serà interessant intentar esbrinar quina haurà estat la repercussió de les protestes en els resultats finals. Només una cosa és segura: que l'endemà serà dilluns, i al moviment dels indignats li haurà arribat el moment d'extingir-se sense remei. Els seus protagonistes sempre podran dir-se allò que l'estrella que brilla menys temps ho fa amb el doble d'intensitat. Mentrestant, també dilluns, els partits polítics, tant els vencedors com els vençuts, tornaran a les seves tristes i endogàmiques rutines, esforçant-se per oblidar el malson d'una campanya rebentada per un fenomen que no han entès ni entendran. Ni ganes.
