19/09/2011

L'avistament de l'ovni

2 min

La unitat de l'independentisme català és una mica com els ovnis, que molta gent diu que hi creu però ningú mai en demostra l'existència, la qual cosa fa que molts altres diguin que es tracta d'una fantasia. La manera com s'ha produït el relleu a la direcció d'ERC (una denominació que sempre ha estat millor que la massa succinta Esquerra) és un indici esperançador perquè un dia les males llengües es vegin desmentides i tots plegats arribem a tocar amb les mans, com volia sant Pau, la bona nova. Tothom ho diu, i no obstant això és cert: aquesta vegada s'han fet les coses bé, si més no vistes des de fora. Joan Ridao ha sabut encaixar la derrota amb elegància, com no podia ser altrament tractant-se d'ell, i Oriol Junqueras, Alfred Bosch i Marta Rovira han sabut guanyar-se la victòria sense que hagi calgut una escampadissa gore de sang i vísceres per assolir-la. També Joan Puigcercós va saber entendre de seguida el sever missatge que li va arribar de l'electorat en les eleccions municipals i en les eleccions al Parlament, i ha gosat poder deixar el camp lliure a la nova direcció, que des del primer moment ha enarborat la bandera del consens. Tot impecable, doncs, es digui el que es digui des dels mitjans i els cercles de sempre, que encara volen fer veure que ERC és l'única força del panorama polític català que pateix fractures internes, i un partit d'amateurs que viuen a la lluna i que són incapaços d'assumir responsabilitats sòlides.

D'ara endavant, aquestes bones vibracions s'haurien de materialitzar en concrecions tangibles. L'ovni (per reprendre la metàfora de guàrdia) s'hauria de fer visible per a tothom. Els nous -i els antics- dirigents republicans saben perfectament que existeix una majoria més o menys silenciosa de catalans que es troben profundament disgustats, desafectes, emprenyats o com es vulgui dir amb els excessos en què incorre el nacionalisme espanyol de dretes i d'esquerres, i que ara, en dates preelectorals, vénen a intentar tapar de qualsevol manera personatges com Rajoy o Rubalcaba amb els seus discursos prefabricats. Aquesta majoria no es veu satisfeta amb els complicats i consuetudinaris equilibrismes de CiU amb el PP, però encara menys, pel que s'ha pogut comprovar, amb l'ERC, o l'Esquerra, dels tripartits. Tampoc, certament, amb les alternatives que han sorgit de dins de les mateixes files republicanes, que han fet molt soroll però que han recollit suports minoritaris (SI) o directament insignificants (Reagrupament).

Com els cinc personatges que busquen autor de Ionesco, hi ha a Catalunya uns quants centenars de milers de ciutadans a la recerca d'un referent polític. L'ERC de Junqueras hauria d'aspirar a convertir-s'hi, i començar per una candidatura conjunta de l'independentisme català a les eleccions del 20-N pot ser una bona manera d'apuntar cap a aquest objectiu. I mantenir les mans lliures, per descomptat, però no tornar a tancar-se mai més en banda a entendre's amb ningú. Començant pels de dins i continuant per qui sigui.

stats