Misc 23/03/2013

L'arrogància i la sospita

i
Sebastià Alzamora
2 min

Semblava impossible que ho aconseguís, però ahir Luis Bárcenas es va superar a ell mateix en la seva interpretació del paper de dolent de serial caspós. Amb el seu posat a mig camí entre Mario Conde i una versió grumollosa d'algun dels personatges de Robert DeNiro, es va presentar a l'anomenada Audiència Nacional per comunicar-li al jutge Pablo Ruz que ni pensava sotmetre's a la nova prova cal·ligràfica per a la qual estava convocat, ni pensava tornar a declarar davant de cap tribunal, "ni avui [per ahir] ni en cap altra compareixença", perquè va afirmar que ja ha hagut de prestar declaració vuit vegades i que troba que en són massa. Al cap de poc més de mitja hora, era al carrer i pujava al seu BMW, conduït, naturalment, per un xofer que hem pagat entre tots.

Com que un servidor no és expert en lleis, ignoro quin contingut exacte tenen aquí les figures delictives del desacatament a un tribunal i de l'obstrucció a la justícia, però el sentit comú fa pensar que l'actitud de Bárcenas s'hi deu assemblar moltíssim. I de seguida emergeix el deute comparatiu: si a vostè, a mi, o a la tieta Matilde, ens cités un jutjat a declarar com a imputats, posem per cas d'un delicte menor, i mantinguéssim aquest comportament davant dels representants de la justícia, quin creu que seria el nostre futur immediat? M'imagino que ens cauria el pèl, a vostè, a la tieta Matilde i a mi (bé, a mi el pèl no). I ens ho tindríem merescut. Un tribunal no és un lloc per anar a fer-hi de milhomes, i encara menys negant-se a obeir els seus mandats.

Com que Luis el Cabrón és un personatge amb fama de fred i calculador, i de ser algú que mai no deixa res a la improvisació, tot fa pensar que, si es permet la gallardia d'actuar d'aquesta manera, deu ser perquè està convençut de tenir les espatlles ben cobertes. Això torna a fer sospitar de les interferències del poder polític sobre el judicial, o, com se'n sol dir, de la il·lícita politització de la justícia. Si a això hi afegim el sainet protagonitzat pels jutges Ruz i Bermúdez, disputant-se el cas Bárcenas com dues folklòriques barallant-se en una edició especial del Sálvame Deluxe , i el descrèdit congènit de l'Audiència Nacional, un organisme nascut com un reciclatge mal dissimulat del tristament famós Tribunal de l'Ordre Públic franquista, no és exagerat dir que tot plegat condueix a conclusions més aviat desoladores.

Restarem atents, és clar, a les conseqüències que tingui o deixi de tenir l'insòlit comportament d'ahir del tal Bárcenas davant del jutge que instrueix els seus escàndols. Però res ens pot treure ja la sensació, per no dir la certesa, que un estat de dret sencer (començant pel seu govern i els seus alts magistrats) es troba, ara com ara, condicionat per les coaccions d'un dolent d'opereta. Bárcenas sap molt més del que diuen els seus papers editats per fascicles, i nosaltres sabem molt menys del que seria propi entre ciutadans d'una democràcia. La sospita, però, s'engreixa de dia en dia, i és desagradable fins al fàstic.

stats