31/03/2011

Jordi Pujol vs. la Santa Aliança

2 min

Que finalment el president Pujol hagi assumit, encara que sigui per eliminació, la independència com a sortida positiva al conflicte polític vigent entre Catalunya i Espanya (l'alternativa, òbviament indesitjable, és el que ell anomena el "gradual esborrament de la catalanitat") no és sorprenent, però sí que és important. No és sorprenent per dos motius: el primer és que aquesta mateixa idea Jordi Pujol ja l'havia avançat fa un parell de mesos al butlletí electrònic de la fundació que duu el seu nom. La conferència de dimarts va ser la manera de solemnitzar aquesta nova presa de postura ("una conferència incòmoda per a mi", va dir), elaborada a partir d'una reflexió que cal suposar intensa i que en els últims mesos s'ha produït de vegades en públic (les referències al "fracàs" de la Sepharad de Salvador Espriu).

L'altre motiu pel qual no ens ha de sorprendre que Jordi Pujol hagi acabat per desembocar en l'acceptació de l'independentisme és que ell sempre ha sabut ser un home del seu temps: com a tal, forma part d'una generació que havia d'intentar l'encaix i l'entesa recíproca amb Espanya. No hauria de ser gaire mal d'entendre: el pes de la Guerra Civil i l'experiència de la lluita antifranquista, entre altres coses, segurament no permetien esperar una altra actitud per part d'un dirigent catalanista de la Transició. Però -i aquí arribem al punt que fa important el posicionament actual de Pujol- precisament perquè és un home del seu temps, ara s'adona que aquesta via s'ha esgotat i que l'Espanya plural, respectuosa amb la identitat nacional i cultural de Catalunya, senzillament no existeix ni se l'espera. Que el "fracàs d'Espriu" és el fracàs de tot un projecte d'articulació nacional: el que ell mateix ha defensat i representat durant una cinquantena d'anys. No deu ser fàcil acceptar una cosa com aquesta, però Pujol ha tingut el coratge de fer-ho. Per això el que diu és important: per això i perquè, amb ell, una generació sencera fa un pas endavant. No per gust, sinó obligats per la força de l'evidència.

La mateixa evidència que ha dut cap a posicions independentistes un percentatge cada vegada més ampli de la població catalana, tal com demostren tot un seguit d'estudis i sondejos (encarregats, a més, per institucions i mitjans poc suspectes de separatisme), i tal com es va veure -ho repetirem per enèsima vegada- a la massiva manifestació del 10-J. Només un llastre atura aquest moviment, i és el que representa, notòriament, la classe dirigent catalana. Actualment abocada a preparar, per a l'endemà mateix de les eleccions espanyoles, la Santa Aliança CiU-PP, amb l'anuència i la benedicció dels lobis més influents a una banda i l'altra del riu Pecos. És curiós: en el seu moment, el president Pujol també fou un impulsor decidit d'alguna Santa Aliança. Però el que aleshores podia tenir una justificació tàctica actualment ja només s'entén com a fruit d'una inèrcia estantissa. I el que és pitjor, completament separada de l'impuls que porta el país.

stats