02/05/2011

'Je vois La vie en rose'

2 min

Quan era ministre de Treball, Celestino Corbacho va afirmar que Espanya no tindria 4 milions d'aturats durant el 2009. Això ho va dir el dia 10 de gener d'aquell any; el dia 24 d'abril, els aturats a Espanya eren 4.010.700. Dijous passat, l'actual titular del ministeri, aquest clònic del John Cleese d' Hotel Fawlty anomenat Valeriano Gómez anunciava, amb les xifres encara amagades dins l'infern de l'americana, que en els resultats de l'enquesta de població activa que s'havia de conèixer l'endemà, la xifra d'aturats no arribaria a 5 milions. En efecte, només van resultar 4.910.200 persones (727.600 de les quals a Catalunya) les que es troben avui sense feina a l'Estat espanyol. Per la seva banda, el president Zapatero va afirmar, a començaments del mes de març, que la recuperació econòmica estava en marxa, i que en el segon trimestre de l'any en curs els espanyols havien de començar a notar-ho.

Un dels principals problemes dels executius de Zapatero (i molt especialment els del segon mandat, moment en què els presidents espanyols acostumen a perdre el sentit de la realitat) haurà estat la seva tendència sempiterna a intentar fer veure que tot anava com una seda mentre al seu voltant el món s'ensorrava. Zapatero és el president que va anunciar la fi imminent d'ETA just el dia abans de l'atemptat a la T-4, com també és el que encara avui insisteix a proclamar-se com el mandatari espanyol que més ha fet per Catalunya, mentre a Catalunya la desafecció i l'independentisme creixen a ritme de cúmbia. És el que ha intentat fer creure que el problema de l'atur es trobava sota control -ehem- i el que va arribar a afirmar que Espanya comptava amb el sistema financer més sòlid del món, poc temps abans de veure's a punt d'un rescat PIG que només va poder evitar a base de tirar per la borda el seu bagatge ideològic i la poca credibilitat que li quedava. Zapatero, en fi, és el dirigent (Leire Pajín dixit ) que havia d'inaugurar una nova era mundial amb la confluència de la seva presidència europea de torn amb l'aleshores flamant presidència americana de Barack Obama.

El resultat de tot plegat és tan misèrrim que més aviat fa pena recordar-ho. Però la desolació es multiplica en recordar que el relleu que espera a l'era Zapatero no és altre que l'era Rajoy. El govern del PSOE porta una colla d'anys mentint, durant els quals el PP només ha estat capaç de repetir la cançó de la improvisació i la frivolitat dels socialistes, mentre esperaven veure passar el cadàver de l'actual president espanyol. Ara que ja el tenen de cos present segueixen sense tenir res a oferir tret del seu desig de tornar al poder, en nom del qual arriben a fer veure que reclamen el fons de competitivitat per a Catalunya. Això sí: quan don Mariano habiti la Moncloa, la vida sí que serà de color de rosa. Amb una mica de sort, la recuperació de l'economia internacional reanimarà el carro espanyol i encara podran fer-ho passar com el gran èxit de la Santa Aliança.

stats