Independentisme de peix al cove
El president Pujol va reiterar al Salvados de Jordi Évole, ja per enèsima vegada, la seva aproximació a l'independentisme i, com cada vegada que ho ha fet, s'han dividit els parers: uns elogien Pujol per la fermesa que hi veuen i d'altres el critiquen perquè entenen que es tracta d'una proclama de boqueta que només serveix per tapar les claudicacions del govern Mas. És curiós: quan Pujol era president i insistia a tort i a dret a aclarir que ell no era independentista, molts s'entestaven a pensar que sí que ho era, però que dissimulava. Ara que ja no és president i afirma un cop i un altre que s'ha quedat "sense arguments contra els independentistes", molts diuen que en realitat no ho és, però que dissimula. La vida, com deia el clàssic, és ondulant. I paradoxal.
Personalment jo sí que me'l crec, l'expresident, quan diu el que diu. Al cap i a la fi, el seu acostament al sobiranisme, com ell mateix explica, no és fruit de cap entusiasme primaveral, sinó de la constatació d'un fracàs: el dels que, com ell durant tants d'anys, van defensar la solució d'aquell encaix de Catalunya dins Espanya que mai no va arribar a produir-se. Ben a l'inrevés, la relació s'ha anat desencaixant any rere any, fins a arribar a la descomposició d'avui. El primer pic que Pujol va admetre públicament que la via de l'encaix s'havia esgotat, es va posar líric i va parlar del fracàs de Salvador Espriu. Es referia a l'Espriu de La Pell de Brau , naturalment, tot i que la referència no acabava de ser pertinent: el que deia el poeta de Sinera en aquell llibre no era que Catalunya hagués de trobar un encaix dins Espanya, sinó una cosa prèvia i molt més urgent, com ara que la gent no es tornés a matar per les cantonades com havia succeït durant la Guerra Civil. Una altra cosa és que la generació d'en Pujol arribés a la conclusió que d'aquest mandat moral n'havia de derivar un acord polític. I d'aquest acord polític en van dir Transició, que va ser com va ser, amb els seus encerts innegables, els seus errors garrafals i les seves misèries estrepitoses.
El cas és que no deu ser fàcil assumir que la teva aposta de tota una vida (i de vint-i-tres anys de mandat) ha fracassat, de manera que per això dic que em crec el president Pujol quan reconeix que se li han acabat els menuts a l'hora de rebatre l'independentisme. Una altra cosa és que, en aquesta nova postura, i com no podia ser altrament, hi hagi una bona dosi de tacticisme. La frase del Salvados tenia cua: "Ara votaria que sí a la independència [...] Ara sí, d'aquí cinc anys no ho sé". És a dir, que el vot de Pujol en un eventual referèndum dependria de les circumstàncies. Això es pot criticar, però no es pot dir que vingui gens de nou. Se'n diu ambigüitat calculada, o, si voleu, peix al cove. Sense aquest ingredient, Pujol no seria Pujol, i Convergència (no CiU, sinó Convergència) no seria Convergència. I només a partir d'aquesta premissa (que de vegades és virtut, i moltes altres feblesa) s'explica l'actitud de l'actual Govern.
