Iglesias, Otegi
Saben els pacients lectors d’aquesta columna que sovint s’hi han expressat dubtes que em semblen més que raonables sobre el discurs polític de Podem i com se n’hagi de dir de les seves diverses ramificacions. Però no ens podem estar de dir que el gran líder Pablo Iglesias va estar realment brillant aquest dimecres en la seva intervenció al debat d’investidura de Pedro Sánchez, una enganyifa que s’acabarà divendres com la broma feixuga que és des del seu plantejament. No em referesc tant a la menció de les mans de Felipe González brutes de calç viva, que òbviament és el titular, sinó a l’esment que va fer Iglesias de Puig Antich, una de les últimes víctimes executades pel règim criminal de Francisco Franco, que en teoria ja es trobava en el camí de dur a terme la modèlica Transició, on tot havia d’estar lligat i ben lligat perquè canviés tot sense que hi hagués cap canvi (es veu que dins el govern franquista algú s’havia pres la molèstia de llegir Lampedusa, ni que fos per interpretar-lo a l’inrevés). N’hi ha prou de fer un visionat de l’esfereïdora pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga, per comprovar en quina ignomínia va desembocar la famosa obertura de la dictadura franquista.
En l’Espanya actual, als dissidents ja no se’ls assassina a garrot vil, sinó que moderadament es veu que n’hi ha prou d’entaforar-los gairebé set anys a la presó, com li ha passat al líder abertzale Arnaldo Otegi. Mentrestant hem vist com autèntics depredadors de les arques públiques, com Jaume Matas, Rodrigo Rato, Luis Bárcenas o els membres de la trama Gürtel, es passegen breument per les cel·les o els jutjats mentre posen el crit al cel per reivindicar la seva presumpta honorabilitat. Davant d’aquesta situació, Otegi, a qui pel que es veu el perllongat presidi no li ha assecat la gola, va i diu que el procés català és una lliçó de la qual cal prendre nota i que la porta giratòria dels independentistes, a Espanya, és la presó, mentre que la dels defensors de l’ statu quo són les còmodes cadires dels consells d’administració de les grans empreses. Impossible dir-ho més clar.
Ni més feridor. Entre les expressions d’Iglesias i les d’Otegi, és a dir, entre un nen mimat i un lluitador (tots dos d’esquerres, això sí), separats per filiacions generacionals i posicionaments nacionals més que divergents, hi ha un fil d’or que les cus i les enfronta amb un estat suposadament de dret que queda al seu torn perfectament representat pel fracàs de Pedro Sánchez i la rancúnia de Mariano Rajoy, autor de la legislatura més desastrosa que hem vist a Espanya en la seva història recent, que ja és dir. Hi ha un establishment de la política espanyola que necessita urgentment ser demolit, ni que sigui a cops de maça verbal.
No sóc del Pablo, no sóc de l’Arnaldo (tot i que no puc menys que lamentar el mal tracte inhumà que ha patit el segon durant aquests sis anys i mig). Però ahir, tant a l’un com a l’altre els vessava la raó per les espatlles. Tenim raons per encendre’ns, certament, i hi ha combustible de sobres, com deia Joan Fuster, per alimentar la falla.
