"Get off of my cloud"
Hi ha coses que, per bé o per mal, mai no canvien. Els Rolling Stones, per exemple, compleixen aquests dies cinquanta anys de la seva vida com a banda. Que duri, mestres. En aquestes cinc dècades, els Stones han tingut temps de crear tota una mitologia al seu voltant, basada en el trinomi infal·lible del sexe, les drogues i el rock'n'roll: històries d'excessos, de banyes, de barbaritats sense fi ni compte i d'un talent enorme, compartit i conduït en inharmònica convivència per Keith Richards i Mick Jagger. Explica una de les múltiples llegendes sobre el grup que, una de les vegades que van tornar a la carretera després d'una temporada llarga d'inactivitat, Jagger estava molt preocupat per demostrar que encara eren la millor banda de rock'n'roll del món. I que Richards, amb el seu posat permanentment penjat i desmenjat, li va replicar, amb un somriure foteta: " Mick, nosaltres no hem de demostrar res. Som els putos Stones ".
Una cosa semblant, però a l'inrevés, es podria dir del líder del partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC), aquesta criatura dolcíssima que respon al nom de Josep Anglada. Les últimes notícies sobre aquest mamífer ens diuen que diumenge, en plena diada de celebració de la seva lamentable formació política, va empinar el colze més del que és aconsellable i la va agafar a cops de puny i cops de cap contra un parell de joves que passaven per allà. Una estona abans (no tenim clar si abans, després o durant de la ingesta etílica), Anglada havia tingut la delicadesa de proclamar-se "el Sant Jordi del segle XXI", que té com a missió "matar el drac que provoca els problemes actuals: l'islam i la casta política".
Una cosa que tampoc no canvia mai i que tampoc ja no ha de demostrar res és l'extrema dreta. Últimament intenten disfressar-se de partits democràtics, però, com uns Stones mal fotuts, només saben ser idèntics a si mateixos. Potser no és sobrer repetir que, si voleu reconèixer un d'aquests neofeixistes, només us heu de fixar en el fet que inevitablement dirà les pitjors pestes "de la classe política" mentre que ell mateix es dedica, precisament, a xuclar miserablement de la mamella del sistema polític que amb tanta vehemència afirma que detesta. Una altra característica dels líders d'aquests partits és que solen fer el ridícul parlant d'ells mateixos en tercera persona, com té per costum el bípede Anglada. I, per si amb tot això encara no els detecteu, allò que els delata sense remei és que, a la primera de canvi, s'acaben embolicant a bufetades amb el proïsme: d'això no tan sols l'Anglada, sinó fins i tot l'alcalde de Badalona, l'àgil Xavier García Albiol.
"És només rock'n'roll, però ens agrada", canten el Stones fa una pila d'anys. D'aquests mamarratxos que tenim per aquí podríem dir-ne: "Són només fatxes, però ens foten fàstic". Albiol i Anglada, com dèiem, tampoc no tenen res a demostrar: només representen la vella i fètida murga de sempre.
