Gent que està una mica nerviosa
Com que els camins de la justícia poètica són inescrutables, sembla que al final ha estat Esperanza Aguirre qui ha insultat a la cara la seva companya Dolores de Cospedal, la diferida . D'acord amb la informació feta pública per la Cadena SER, es veu que en el darrer comitè de direcció del PP, celebrat -és un dir- ara fa un mes, l'expresidenta de Madrid hauria arribat a l'extrem de titllar d'"imbècil" la secretària general del PP, per la seva gestió de l'anomenat cas Bárcenas. I no una, sinó dues vegades, per si no se l'havia entès a la primera. Ja se sabia que el comitè en qüestió havia estat especialment agre, però ara sabem també que la sang (calenta) va arribar al riu (de l'insult). La lideresa Aguirre anava embalada, perquè, a banda de colgar d'improperis la Cospedal, també va arremetre contra l'alcaldessa de la Villa y Corte, la difuminada Ana Botella, per la manera en què havia portat l'afer Madrid Arena. I, per acabar-ho d'adobar, va demanar la dimissió d'Ana Mato pel tema dels regalets que haurien rebut de la trama Gürtel la molt prescindible ministra de Sanitat i el seu marit, exmarit o el que sigui, Jorge Sepúlveda. Res, que la colèrica Aguirre no va deixar ni un nap per a llavor.
És una escena que estem acostumats a veure en les pel·lícules de mafiosos: un dels capitans de la banda l'espifia, i aleshores un altre capità aprofita l'avinentesa per demanar el cap del seu company, o per arrencar-l'hi sense més contemplacions. A Els intocables d'Eliot Ness , Al Capone, interpretat per Robert De Niro, duia a terme aquesta operació amb un bat de beisbol, davant dels ulls estupefactes de la resta de membres de la banda. I a Els Soprano , el gran James Gandolfini es carregava amb les mans nues un dels seus homes de confiança per haver causat un incendi inconvenient, i després l'esquarterava i n'enterrava els trossos en un radi de diversos quilòmetres.
Doncs en alguns partits polítics succeeix una cosa força semblant: els nervis sempre són perillosos, però a les organitzacions de poder, encara més. I al PP hi ha molts nervis, i ara encara n'hi deu haver més, quan el jutge Ruz ha assumit la investigació de les llibretes de l'amic Bárcenas. És en aquest context crispat que l'abrupta Esperanza es planteja d'organitzar una autèntica escabetxina interna (d'acord amb el vell principi del surt tu, que m'hi poso jo ), però no pot evitar que els seus mateixos nervis la traeixin i li surtin per la boca. Déu n'hi do per a una senyora que va deixar la presidència de Madrid (però no la del partit) perquè deia que estava delicada de salut. A veure si al final Bankia hi va tenir alguna cosa a veure, en aquella decisió.
Per cert, un altre a qui en aquests moments la roba no li deu tocar a l'esquena deu ser al famós púgil Xavier García Albiol: i no només perquè una moció de censura li pot fer perdre l'alcaldia de Badalona, sinó per la sort que li espera dins el seu mateix partit si això arriba a succeir. Roma no pagava a traïdors, i el PP no paga als vençuts. Ni amb sobres.
