Fixar una data o no fixar-la
Ja em passaran l'anècdota, però jo tenia un amic que es va passar una colla d'anys (potser quatre, com una legislatura) intentant fixar una data per deixar de fumar. Hi havia, però, un problema, i és que si volia deixar de fumar, prèviament havia de deixar de prendre cafè, perquè la cafeïna li excitava el tabaquisme i no podia deixar de vincular una cosa amb l'altra: un cafetó, una cigarreta. De fet, el seu esmorzar a primera hora del matí era el dels campions: un cafè tot sol -sense sucre ni res- i dos Marlboros, com els bons. Després, al llarg del matí queien diversos cafès, i després de dinar un altre, acompanyats de les respectives cigarretes.
De manera que el meu amic no trobava mai la data adequada per deixar de fumar, perquè deixar de fumar l'obligava a deixar de prendre cafè i, a la vegada, deixar de prendre cafè l'obligava a posar-se a dieta, perquè els bons tecs l'induïen a rematar-los indefectiblement amb un cafetó, i el cafetó exigia a la vegada les seves cigarretes. No tan sols això, sinó que, si la cosa venia bé i no tenia gaire feina a la tarda, li agradava rabejar el cafetó amb unes gotes d'Aromes de Montserrat. I qui podia negar-se a una altra cigarreta després d'un bon cigaló amb Aromes de Montserrat? El meu amic, com poden veure, era politoxicòman, però ell no n'era conscient perquè estava convençut de seguir una dieta mediterrània estricta. I tanmateix el colesterol, el sobrepès, la tensió arterial i el risc d'infart creixien de dia en dia.
Això, però, no convencia el meu amic de fixar una data per deixar de fumar perquè no era capaç de trobar una data per deixar el cafè, i tampoc es veia amb cor de trobar una data per posar-se a dieta perquè no tenia prou coratge per renunciar a les gotes d'Aromes de Montserrat. Es tractava d'un cercle viciós o, com n'hauria dit Nietzsche (el meu amic no havia llegit mai Nietzsche, però li encantava citar-lo) una versió del mite de l'etern retorn. Era com aquestes estructures piramidals en què cada maó en sosté un altre fins a arribar al maó de dalt de tot, que és el que assenyala el vèrtex de la piràmide. Només que ell no sabia quin maó col·locar a la cúspide: si els cigarrets, els cafetons, els àpats poliinsaturats o les Aromes de Montserrat.
I, és clar, així no hi havia manera de fixar data per abandonar cap d'aquests vicis (ell en deia rutines). Això xocava amb les exigències del seu fill i la seva esposa, que li demanaven constantment que trobés la punyetera data per deixar almenys el tabac, però també amb les pressions del seu estimat amic Fulgenci, que solia acompanyar-lo en els àpats copiosos regats amb Aromes i fumats amb Marlboros. Uns dinars dels quals es veia, també, incapaç de prescindir.
Total, que un mal dia, el meu amic es va passar amb les Aromes de Montserrat i es va estimbar amb el cotxe per un penya-segat, de camí cap a casa. Aquell dia havia decidit convocar una reunió amb el fill, la dona i en Fulgenci per fixar la data per deixar el tabac, però ja no hi va ser a temps.
