Felip VI, monarquia i rancor

D’acord amb Juan Carlos Girauta, de Ciutadans, quan diu que el discurs de la nit de Nadal del rei d’Espanya va ser qualsevol cosa “menys xerrameca o retòrica buida; són paraules carregades de contingut”. En això el monarca actual també es desmarca de son pare, el rei emèrit: allà on Joan Carles passava el tràmit del discurs nadalenc amb quatre collonades que resultaven indiferents a tothom començant per ell mateix, el rei actual prefereix mullar-se i farcir el seu gall dindi particular amb contingut polític. No és el paper que li fixa la Constitució espanyola, però deu ser el que troben que ha de fer, ell i el seu equip.

Un contingut polític, concretament, que adoba el terreny a la involució cap a l’extrema dreta que està fent la política espanyola en els últims anys, i especialment en els últims mesos. Felip VI lliga, per tant, amb la tradició del seu besavi Alfons XIII, que va fer costat al pronunciament militar de Primo de Rivera i a la seva dictadura, i que va haver d’acabar marxant a l’exili a Roma. Està bé, cadascú tria els referents o els models que li semblen més convenients, i aquest és un rei que considera que ha arribat el moment de tornar a salvar Espanya. No li preocupa aquest auge de la ultradreta (ara focalitzat en Vox, però preparat durant anys per Ciutadans i, abans que ningú, pel PP), ni l’acollida dels migrants i els refugiats, ni les xifres terribles dels assassinats de dones, ni la vulneració a escala internacional (i encara menys a escala espanyola, on hi ha presos polítics) dels drets humans, ni tan sols l’escalfament del planeta, les agressions contra el medi ambient i les conseqüències del canvi climàtic, que tots cometem l’error de postergar de la nostra atenció i que poden ser encara més devastadores del que ja són. Res de tot això no li preocupa a Felip VI.

A ell li preocupa la unitat d’Espanya, que és del que viuen ell i la institució que representa. Si s’adreça als joves, és només per dir-los que han d’estimar la Constitució, tant si la coneixen com si la desconeixen, sense cap al·lusió als pèssims resultats que Espanya segueix obtenint en els informes PISA, ni tampoc al fet que molts dels joves més ben preparats acadèmicament se n’hagin d’anar a cercar feina a altres països. Es va servir del recurs retòric típic dels discursos autoritaris, consistent a subratllar algunes paraules importants (generalment solen ser llibertat i democràcia ) per fer-les seves i assenyalar els adversaris (els enemics?) com a contraris al que aquestes paraules signifiquen. En aquesta ocasió, la primera paraula clau del discurs de Felip VI va ser convivència, i la segona va ser rancor. Era molt fàcil llegir entre línies que la convivència és la Constitució del 78, mentre que el rancor és dels independentistes. Va ser un “A por ellos” nadalenc, una mica més suau en el to però igualment tòxic venint de qui se suposa que ha de fer d’àrbitre. No, no era retòrica buida. Era un discurs polític, concretament el discurs d’un nacionalista tancat en banda.