Alguns patriotes assenyats, i no obstant això lectors d'aquesta ínfima columna, ens pregunten, amb l'estupor i la preocupació dibuixats al seu rostre tothora ponderat, com es permet l'articulista bromes i ocurrències a costa del projecte del magnat Sheldon Adelson, el ja cèlebre Eurovegas ( Eurovergas , segons les llengües viperines). Que no t'adones, insensat -ens interpel·len, amb la gravetat solemne de qui està al corrent dels assumptes de la cosa pública- que tal com està el panorama -frase talismà dels últims temps- no estem en condicions de fer molles de segons quin pa? Que potser els teus prejudicis de progre (els patriotes assenyats titllen de progre qualsevol ésser vivent que discrepi de la seva cosmovisió, de la mateixa manera que els progres tracten d'ultraconservadora qualsevol opinió que no sintonitzi amb la seva) no et permeten veure la necessitat de crear ocupació i riquesa a dojo, en un país amb el vint per cent d'aturats? I amb aquestes raons s'embalen i es fan creus de tanta inconsistència.
Doncs bé, ha arribat l'hora de confessar-se. No puc parlar en nom d'altres columnistes, però, en el cas de l'opinaire que subscriu això, la raó de la reticència envers la proposta de mister Adelson no és altra que l'enveja pura i simple. I els patriotes assenyats es preguntaran (i amb raó): ¿enveja de què, si l'amic Adelson és la vuitena fortuna dels EUA i tu no ets més que un trist pelacanyes? Doncs precisament d'això es tractava, de deixar de ser un pelacanyes. I ara que estava segur d'haver trobat la manera d'aconseguir-ho, va i es presenta un ianqui amb el ronyó obscenament cobert i em passa la mà per la cara.
M'explico. Resulta que, a Mallorca, hi tinc un amic de l'ànima que és propietari d'una nau agrícola que fins fa poc feia servir com a granja de pollastres. Els pollastres, però, van morir tots com a conseqüència d'una torrentada (en temps de crisi, tot són torrentades) i últimament el meu amic anava tot pensatiu, cercant una nova utilitat per a la seva nau.
I vet aquí que una nit, entre tots dos i amb l'ajut de l' orujo , vam trobar la solució que el meu amic buscava. Com que d'espai n'hi ha de sobres, l'antiga granja de pollastres podia donar cabuda a un nou negoci amb oferta complementària: un restaurant temàtic que es diria Greix (on només s'hi servirien plats d'altíssim valor calòric, per allò de fer paret), i un local de copes que portaria el nom de Txeco-Txeco (onomatopeia homenatge al rentat de baixos dins del bidet), amenitzat amb actuacions artístiques de senyoretes somrients. Una oferta innovadora en un sector madur: el negoci no podia fallar.
Però, ai las, vet aquí que arriba Adelson amb l'Eurovergas i se'ns emporta, maleït sia, els possibles inversors (patriotes assenyats, tots ells, que actuen sempre pel bé de Catalunya). Culpa del meu amic i meva, per no haver pensat en gran i haver presentat el projecte Txeco-Txeco com un "macrocomplex hoteler i d'oci", que és el que de veritat necessita la pàtria.
