Espanya té un problema

EscriptorPresos polítics en vaga de fam, a les portes d’un judici que Amnistia Internacional ha anunciat que monitoritzarà, davant de les irregularitats que previsiblement es produiran durant la seva celebració. Cap país democràtic pot presentar-se davant del món ni davant dels seus ciutadans amb les credencials que actualment ofereix Espanya. No calen les habituals comparacions amb Turquia ni amb Veneçuela ni amb cap altre règim totalitari: el cas espanyol és prou greu per si mateix, i prou singular perquè les comparacions siguin més confusionàries que aclaridores. La singularitat d’Espanya la dona el fet que es tracta d’un estat membre de la UE que en principi compleix tots els requisits per ser-ho però que ha entrat en una deriva involucionista en què els principals poders de l’Estat semblen decidits a dinamitar l’estat de dret des de dins. La credibilitat i el prestigi costen molt de guanyar i es perden en un moment: Espanya és a una passa de perdre davant de la comunitat internacional la credibilitat, i fins i tot el prestigi, que havia guanyat com a estat democràtic els últims quaranta anys. Com escrivia la directora Esther Vera al seu article d’ahir, si se segueix per aquest camí la Transició haurà estat una excepció històrica a la violència. I aquests quaranta anys, un breu parèntesi dins la història d’un país que és malauradament més conegut a la resta del món per la seva tradició d’obscurantisme que no per l’estima a les llums. Mitjans de referència com el New York Times, Le Figaro, el Frankfurter Allgemeine o Al-Jazira ja s’han fet ressò de la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull, i això només és el començament.

Les preses i els presos polítics en conjunt, i ara Jordi Sànchez i Jordi Turull molt en particular, han fet del seu empresonament una eina política. I no pot ser d’una altra manera, perquè també és política la causa del seu empresonament. Estan tancats pel fet de pensar el que pensen i per haver actuat com a polítics d’acord amb allò que legítimament i democràticament pensen, i no per cap altre motiu. Pedro Sánchez va fer una passa endavant quan va admetre l’evidència, tantes vegades negada pel nacionalisme espanyol, que el de Catalunya amb Espanya és un conflicte polític que requereix solucions polítiques. Una passa endavant, però insuficient: la primera qüestió política que hauria d’admetre i de situar com a prioritat el president d’Espanya és l’existència de presos polítics. Això Sánchez i el seu govern no ho han fet ni és previsible que ho facin. Segurament no poden: el poder judicial espanyol, dominat per la dreta més extrema, va ser activat a ple rendiment durant el mandat de Rajoy (amb la connivència dels socialistes, efectivament) i ara és com l’aigua: no té aturador i s’endú tot el que troba.

L’única reacció de la ultradreta nacionalista espanyola ha estat qualificar la vaga de fam de fake. Però la realitat és que, tal com estan les coses, l’únic fake aquí, i ben gros, és la celebració del quarantè aniversari de la Constitució espanyola.