13/11/2012

Encara són al 92 (al 1892)

1 min

Ens havien advertit que aquesta campanya seria dura; però no que seguiria fil per randa aquell eslògan de La Codorniz : " Tiemble después de haber reído ". El PP insisteix a denunciar que, en una Catalunya independent, la bona gent que es diu Garcia es veuria obligada a canviar-se el nom per Garriga (esgarrifa pensar què podria succeir amb els que es diguin Montoya). L'eburni ministre García-Margallo identifica un referèndum amb "un cop d'estat jurídic", els de l' Abc celebren una sessió d'espiritisme i fan sortir la duquessa d'Alba de la cripta, i el progressista Marcel·lí Iglesias compara el sobiranisme català amb el nazisme (no s'havia fet mai) i recorda que el Tercer Reich va causar milions de morts. Cal suposar que, aquí, tots els morts es dirien Garcia. O Montoya.

Fa uns dies, i precisament a compte d'una altra evacuació de Margallo, parlàvem aquí d'Unamuno; avui toca fer-ho de Valle-Inclán. A la seva obra Luces de bohemia (no se la perdin, per cert, al muntatge de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya), l'insigne escriptor gallec li fa dir al seu alter ego Max Estrella: " El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada ". És la definició de l'esperpent, un gènere que Valle-Inclán va inaugurar i que el nacionalisme espanyol ha practicat durant tot el segle XX (i el que portem del XXI) amb una intemperància digna de millor causa. Les invocacions demagògiques o mentideres del nazisme suposen, en els països civilitzats, la desqualificació automàtica de qui les profereix. Aquí són el recurs escènic predilecte d'uns politicastres entestats a representar eternament Los cuernos de don Friolera.

stats