Diumenge passat va fer setze anys justos que Gabriel Cañellas va presentar la seva dimissió com a president del govern de les Balears. Cañellas acabava de ser reelegit en el càrrec amb majoria absoluta, però l'aleshores cap de files del PP i candidat a la presidència espanyola, José María Aznar, li va exigir l'harakiri perquè entenia que la imputació (de Cañellas) en el cas del túnel de Sóller podia representar un entrebanc per a la victòria electoral (d'Aznar), que aleshores ja es perfilava gairebé segura. Aznar havia elogiat públicament la figura de Cañellas, i en alguna ocasió l'havia assenyalat fins i tot com un exemple a seguir. Però aquell estiu del 1995, quan a un Felipe González molt cremat se'l menjaven els GAL i els casos de corrupció, era un moment que exigia gestos d'inflexibilitat amb els que ficaven la mà dins la gaveta amb excessiva alegria i a sobre cometien el descuit de deixar-se imputar per aitals minúcies. De manera que a Aznar no li va tremolar el pols a l'hora de llençar a les escombraries l'exemplar Cañellas. Ho va fer en benefici d'Espanya, és a dir, de les seves expectatives electorals i de les ambicions de la seva cúpula. Diu la llegenda que Aznar, ficat dins el paper de liquidador immisericorde, es va fumar un ostentós puro en presència de Cañellas, mentre l'assabentava de la seva defenestració.
El que li ha passat a Camps amb Rajoy, doncs, no seria més que una versió poc corregida (i, si de cas, un xic minvada) del que li va succeir a Cañellas amb Aznar, amb sols tres dies de diferència pel que fa a la cronologia. Com un Saturn qualsevol, el PP no dubta a cruspir-se els seus fills autonòmics més triomfadors quan es tracta de deixar-li al gran líder la via expedita cap a la sempre anhelada Moncloa. Especialment quan aquests fills, per exitosos que siguin, no deixen de pertànyer al gènere tonto de les autonomies més perifèriques i espoliades. ¿Què o qui és el president d'un acudit verd com la Generalitat valenciana o d'una broma tropical com el govern de les Illes Balears per posar el més mínim obstacle en la cursa per la consecució del Gran Poder? Camps pot aplicar-se el consol de definir la seva ejecció com un sacrifici, però en realitat es tracta d'una ínfima operació d'higiene, com quan algú es treu una lleganya abans d'entrar en una reunió important.
D'higiene o de vendetta , tant és. Camps s'havia convertit en una nosa tan penosament visible per als seus superiors que ha arribat el punt que ni els seus espectaculars resultats electorals no li han valgut per aplacar les ganes que hi havia d'eliminar-lo. És ridícul, i fins a un cert punt repulsiu, que el ja expresident valencià gosi presentar-se com un exemple d'abnegació i sentit de la responsabilitat. Però -igual que Cañellas en el seu moment- sí que pot, amb tota justícia, presentar sencera la seva trajectòria com un emblema de l'obscenitat que arriba a acumular la política, quan cau en mans de gent indesitjable. Ja pot fumar-se un bon puro, Don Mariano.
