Publicitat
Publicitat

Auge i declivi del PP català

És un títol molt disputat, però el PP d'Alícia Sánchez-Camacho acumula molts números per proclamar-se Espantall Major de la Política Catalana. És cert que, en les eleccions del 2010, aquest mateix PP va aconseguir uns resultats magnífics, dels millors de la història del partit, i que, en la primera legislatura d'Artur Mas, va tenir un paper innegablement influent en el govern de la Generalitat, fent el paper de soci preferent sobrealimentat, un any més tard, per la majoria absoluta de Rajoy. Eren els temps en què una exultant Sánchez-Camacho exhibia el document amb l'acord per als pressupostos de la Generalitat per al 2012 com un trofeu de caça, mentre el mateix Artur Mas i tot el pinyol sobiranista anaven pels racons mastegant claus sobre realpolitik i decisions difícils per a moments difícils. Hem escrit "eren els temps", però fa poc més d'un any d'això que diem.

Un any en què ha passat aproximadament de tot. La Santa Aliança que se segellava amb aquest acord de pressupostos es va fer miques amb el cop de porta de Rajoy al pacte fiscal i la sobtada pujada d'Artur Mas al tren sobiranista, després de la mani de l'Onze de Setembre (que va ser certament històrica, però esperin a la pròxima: els ànims comencen a escalfar-se de nou). I se'n va anar definitivament en orris durant la campanya de les eleccions del passat 20-N. Uns comicis en què al PP, en una convocatòria en què la participació va ser inusualment alta, no li va anar gens malament, si més no des del pur resultadisme: dels 18 diputats al Parlament que havien obtingut dos anys enrere van passar a 19, amb un creixement de més de vuitanta mil sufragis. Però aquests bons resultats, que van donar peu a una lectura triomfalista per part de Sánchez-Camacho (sobretot en comparació amb les trompades sofertes pel PSC i per una CiU que s'havia fet moltes il·lusions), a la pràctica servien de ben poca cosa: el PP passava de ser la tercera força al Parlament a convertir-se en la quarta, i sobretot perdia la condició de soci preferent del govern de CiU en benefici d'ERC, que havia fet el seu espectacular sorpasso . Era un avís del que li esperava al PP català d'Alícia Sánchez-Camacho.

I el que li esperava era la pèrdua de centralitat a Catalunya. Des de la marciana campanya d'aquell Joan García que era obligat a rebatejar-se com a Joan Garriga en una Catalunya independent fins a la decisió d'ahir de renunciar a l'escorta dels Mossos per adoptar la de la Policia Nacional -passant per una pesadíssima cantarella d'abismes atribuïts a Artur Mas (aquell que no feia ni un any era el soci ideal), i sumant-hi sobres de Madrid i presumptes autoespionatges a La Camarga-, al triomfant PP català de fa dos anys el sobrevola ara l'antic perill de sempre: convertir-se en una força residual i gairebé pintoresca dins l'escenari polític català. Vés que Alícia Sánchez-Camacho no acabi imitant l'extint Daniel Sirera i enviant un SMS (bé, ara seria un whatsapp ) per dir allò de:" Este partido es ..."

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF